ISBN 978-84-124956-5-2
PVP 20,00 € (IVA INCLÒS)
FORMAT 190x250 mm
PÀGINES 90
IDIOMA CATALÀ
COL·LECCIÓ ART LAND - 7
ENQUADERNACIÓ RÚSTICA AMB
SOLAPES
El centenari del naixement d’un artista esdevé una excel·lent avinentesa per recordar la seva memòria i els trets més remarcables de la seva personalitat. Aquest Diccionari pretèn apropar-se a la biografia de Xavier Valls a través d’un ampli estol de persones, indrets i fets que l’autoretraten. Ell en el mirall dels altres.
Els textos son obra de Luisa Valls o
extractes del mateix Xavier Valls. Les col·laboracions encomanades expressament
per aquest Diccionari tenen la signatura de cada autor al final del text
respectiu de cada entrada. La resta son obra de Josep Miquel Garcia, que ha tingut cura en l'edició d'aquest llibre.
Xavier Valls
Xavier Valls (Barcelona 1923-2006) va ser un pintor
barceloní, del barri d’Horta, català, de l’Escola de París. Cercant una escena
artística més lliure i esperonadora viatja a París l’any 1949, com molts altres
creadors de la seva generació, gràcies a una beca de l’Institut Français de
Barcelona. Dos anys abans, el 1947, havia estat membre fundador del “Cercle
Maillol”, entitat que tant va ajudar als joves artistes de postguerra. A
diferència de molts dels seus companys becats, Valls va decidir quedar-s’hi, i
va viure a París on va dedicar la seva vida, plena, a la pintura, amb una obra
molt personal, íntima, poètica i metafísica. L’any 1951 va instal·lar el seu
taller i vivenda en un edifici del Quai de l’Hôtel de Ville, amb vistes
privilegiades a la Catedral de Notre Dame, que han estat inoblidables per tots
aquells que l’han visitat. El 1958 es casa amb Luisa Galfetti, formant una
família que creix en nombre i vincles. Valls no deixa de tenir un peu a
Barcelona, on exposa i, d’ençà del 1964, viu temporades a la casa que compren
al barri d’Horta, que conserva una harmonia amb la seva pintura. El 1963
treballa amb la galerie Henriette Gomès, recomanat per Daniel-Henry Kahnweiler.
Realitzarà vuit mostres individuals en aquest mític espai, que representava
també l’obra de Balthus. Quan Henriette mor, Valls exposarà a la prestigiosa
galeria Claude Bernard. Mostres a les galeries Juan Gris i les impulsades per
Miguel Fernandez Braso a Madrid i a Artur Ramon de Barcelona permeten resseguir
la seva evolució artística. L’any 1981 fa la seva gran antològica al Museu
Ingres. El 1982 a la Biblioteca Nacional de Madrid i el 1985 al Museu d’Art
Modern de Barcelona. El 2013 la Fundació Vila Casas li dedica una nova
retrospectiva. És l’època dels honors amb distincions com “Chevalier dans
l’ordre des Arts et des Lettres del 1979, que s’amplia a “Officier” el 1989, i
“Commandeur” el 2000, la “Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes” el
1993. L’any 2000 rep de la Generalitat de Catalunya el Premi Nacional d’Arts
Plàstiques. El 2003 Quaderns Crema publica les seves memòries La meva capsa de
Pandora, on apareixen tots els personatges i indrets d’aquest Diccionari.
El Barri
d’ Horta era la casa i el jardí on a Xavier Valls li agradava passar
l’estiu. Naturalment portava dins l’Horta de la seva infantesa i joventut, un
barri al límit de la ciutat envoltat de masies, camps, vinyes, ametllers i
garrofers. Cada any que hi tornava trobava un canvi: els plàtans de la
carretera tallats, les masies enderrocades, noves construccions, noves
carreteres... I per això es refugiava en la pau i la verdor del seu jardí, en
una habitació on pintava moltes aquarel·les, en les fruites de l’estiu, en els
objectes que hi havia a casa o en algun racó del jardí o de la casa. Va
romandre sempre fidel a aquest barri i a tots els amics que encara hi vivien
(els Matas, els Durall, els Matute, els Martí, etc.). “Fidel encara al seu nom
quan jo hi vaig néixer, Horta era un poble envoltat d’horts i masies que van
desaparèixer amb la construcció de les rondes quan es van fer els Jocs Olímpics
de Barcelona. Un paisatge idíl·lic, on l’aire que es respirava era pur i les
acàcies, salvatges, i els garrofers i els ametllers deixaven transparentar el
verd fosc dels cimalls dels grans cedres d’alguna de les propietats d’estiueig.
Les vinyes s’enfilaven suaument pels desnivells creats pels torrents fins als
boscos de ponent de les carenes de Collserola. Des de qualsevol miranda, la
part baixa d’Horta —la del poble vell, tan autèntica— i la part alta —la dels
estiuejants barcelonins— gaudien de vistes sobre la plana fins al mar. La meva
casa natal era, com totes les del carrer, de ben abans de la fi del segle XIX:
una construcció de tres plantes, sense pretensions, però amb aquell encant que
tant va apreciar quan la va comprar la meva àvia materna. La façana, amb balcó
i finestres, era de color rosat i donava al lateral de l’església i la
rectoria. El que més n’enyoro és el petit jardí que la meva mare cuidava amb
tant d’amor i on jo descobria les primeres violetes, les primeres roses, les
primeres dàlies mentre admirava els tendres brots de les dues pruneres del fons
del jardí tot esperant la florida i la fruita madura...” El 1964 prenen
possessió de la casa nova d’Horta, que era prop de la dels seus pares.
ISBN 978-84-124956-7-6
PVP 18,00 € (IVA INCLÒS)
FORMAT 145x195 mm
PÀGINES 142
IDIOMA CATALÀ
COL·LECCIÓ ÒNIX POESIA - 14
ENQUADERNACIÓ RÚSTICA AMB
SOLAPES
Estimats anònims és un poemari de Mireia Farriol de vint-i-cinc poemes
escrits en català, autotraduïts al castellà Amados
anónimos, traduïts al francès Amours anonymes
per Sílvia Farriol i, a l’anglès Anonymous
loves, per Jacqueline
Minett.
Els seus amors són
les petites coses o com diu: El vent lleu
que entra per la finestra/ refreda el pastís tebi, el te calent/ ajuda a passar
la pàgina del temps.
Però ¿què passa si decidim fer un salt i canviar les paraules, modificar-ne l’ordre, o el sistema de referències? Heus aquí que entrem, de sobte, en la metafísica de la traducció. Mireia Farriol ha volgut temptar els seus poemes amb l’absència de la llengua (o d’una llengua única, absoluta, exclusiva): posar-los davant uns miralls on les paraules que els donen sentit desapareguessin, travessessin l’espill i esdevinguessin, gràcies a la màgia de les traductores, no sols tot un altre sistema gramatical de mots (això per descomptat) sinó, sobretot, un altre sistema d’evocacions. Mireia Farriol ha esdevingut Jacqueline Minett o Sílvia Farriol, o ella «mateixa» en un mirall que s’encén amb quatre colors que es barregen per fer una proposta colpidora, original. Francesc Parcerisas
Mireia Farriol Gil
Mireia Farriol Gil (Barcelona 1943). Metgessa especialista en Anàlisis Clíniques i Doctora en Bioquímica.
Autora dels poemaris, Adagio, allegro ma non troppo, lento, (Stonberg Ed. 2013). Hágase según arte (català-castellà, Ed. Carena-Acidalia 2014). A la col·lecció d’ÒNIX Poesia Cadències (2015) i En l'angle de la tarda (2017) amb el grup poètic enVers (Homenatge a la poeta M. Abelló). Dies d'abelles i sabó, (Stonberg Ed. 2017). Espejos de la memoria/ Miralls de la memòria, Pilar Plaza, traducció al català (Stonberg Ed. 2018). Síntesi (d’ÒNIX Poesia 2019). NUA (Stonberg Ed. 2021).
Participant en la recopilació poètica de referents femenins Dones, arbres i poesia a cura de Marta Pérez i Margalida Capellà amb el poema Garrofer solitari (Voliana Edicions, 2021).
Mereixedora dels premis literaris: Flor natural als Jocs Florals
de Calella, Parlem de dos (2016).
Primer premi del 28è concurs de Nou Barris, Selènic
(2016). Primer premi Miquel Martí i Pol (CCOO), Declaració de principis (2016).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada