L’electricitat és un fenomen conegut des de molt antic. L’any 600 aC, Tales de Milet ja va conèixer que l’ambre té la propietat d’atreure certs objectes tot fregant-lo. Però no és fins als segles XVIII i XIX quan les investigacions en aquest camp avancen de tal manera que crearan les bases del que avui coneixem com a electricitat: personatges com Volta, Faraday, Ohm, Orested, Joule, Edison, Franklin, Hertz... van ser cabdals en aquest avenç. Potser el més conegut és Thomas A. Edison, creador de la primera bombeta amb fil incandescent.
L’aparició d’aquesta font d’energia va donar lloc al que anomenem la segona revolució industrial, però sobretot va significar un canvi social. La il·luminació, l’aparició dels electrodomèstics, la millora en el transport i la mecanització d’empreses han estat processos que han canviat la manera de viure i de pensar de les persones.
Aquest innovació va continuar donant lloc a l’electrònica (l’anomenada tercera revolució industrial). L’aparició al segle XX dels transistors, telefonia, televisió, informàtica, robòtica o internet ens han portat a un altre món totalment diferent que molt poc podien imaginar aquella gent de final del segle XIX quan van poder il·luminar amb bombetes elèctriques les seves llars.
Com tota innovació, l’inici de l’electricitat també es deu a gent valenta que vol introduir aquests canvis malgrat les dificultats, i el Vendrell no en va ser una excepció. El procés d’electrificació del municipi s’inicia amb una primera proposta el 1904 de crear una central aprofitant el cabal sobrant d’aigua de Tomoví, però no es fa efectiu fins al 1909 amb una central tèrmica a la carretera de Santa Oliva. El Baix Penedès fou una de les darreres comarques catalanes a tenir electricitat, i aquest procés no acabà fins al 1952 amb l’electrificació del poble de Sant Vicenç de Calders, després de l’Estació de Sant Vicenç de Calders el 1913 i de Sant Salvador o Coma-ruga el 1923.
Josep Borrut Casellas
Des de fa tres anys, jubilat. Mestre. Màster en Gestió de Centres Educatius (UOC), Post-grau en llibres per a infants i joves (UAB) Especialització en biblioteques escolars i infantils (UVic). Premi MEC d’innovació de Biblioteques escolars.
En el temps lliure, pagès, estudiar la història local, recuperar i fer conèixer les construccions de Pedra Seca i fer d’avi.
Publicacions:
Imatges de Sant Vicenç de Calders. Ajuntament del Vendrell 1992
La Premsa de Lliura Sant Vicenç de Calders. Editat per Josep Güell El Vendrell 2005
La Guerra dels avis. Col·lecció Contes del Penedès .El Cep i la Nansa i Fundació Àngels Garriga de Mata 2007
"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"
És una àmplia col·lecció d’imatges de portes,
feta per l’Olga Pros Jané en les seves sortides amb bicicleta per indrets
diversos; lligades per un text en format de conte, nascut després d’haver
contemplat amb deteniment les fotografies.
Cadascuna em feia imaginar una utilitat a la
porta representada, que qui sap si tenia. Totes sumades em van suggerir la
història de la fundació d’una ciutat, nascuda d’una necessitat puntual, i
continuada amb tot un seguit de pegats per a solucionar els mals sorgits del
dia a dia i de les relacions humanes. El final és el més habitual per a la
resolució de conflictes amb improvisacions.
El primer plaer que recordo haver descobert va
ser el de llegir i, al cap de ben poc, el d’escriure. Els anys van fer que cada
cop em complaguessin més. Tots dos es van convertir en una sana dependència. La
d’escriure me l’han premiat i publicat força; les darreres peces han estat: Cadells de gat (Ònix 2020) i Motor de sang (Onada 2021).
Nati Soler Alcaide, (Llorenç del Penedès, 1959)
La nostra amistat vivia en paral·lel, fins que ens vam tornar a trobar i aquí va començar a obrir-se un món nou per a mi, desconegut, i també un gran repte, il·lustrar poemes. Cadells de gat (Ònix 2020). I ara un nou projecte, Portes...
Olga Pros Jané,
(Llorenç del Penedès, 1959)
Mireia Juanola i Codina, Barcelona (1964). Llicenciada en psicologia, especialista en Psicologia clínica i lingüista.
Implicada en l’associacionisme i els moviments socials, és autora del llibre Un nou país. Una nova política (Pagès Editors, 2015) que aporta noves idees sobre les necessitats humanes i una imprescindible nova organització política, per a una societat basada en els valors. Professional de trinxera, busca respostes a les incongruències d’una societat plena de contradiccions i d’injustícies.
També participa periòdicament en diaris digitals i, en els seus moments de lleure, escriu poesia. Poeta amateur, ha participat en diversos recitals de poesia, i escriu particularment de forma espontània en el que anomena «Poesia de sensació» en què la poesia esdevé l’art de convertir els mots en emocions i sensacions; es tracta d’arribar a la comprensió dels poemes a través dels sentits, poemes que han de ser sensitius i emocionals i s’han de copsar des de dins el cor.
Per a ella la poesia és «...fer que el lector pugui sentir l'emoció que li transmet la paraula a dins seu, en la seva pell, experimentar-ho, com qui menja un guisat «esferificat», d'aquests moderns, en què l'experienciació emocional t'exploti dins de l'ànima, et sacsegi per dins i t'obri a noves dimensions espirituals!»
Joan Descals i Esquius, Sant Fruitós de Bages (1933). Fill de pagesos i mancat de l’avantbraç dret de naixement, estudia Batxillerat a Manresa i es llicencia en Filosofia i Lletres, secció Germàniques, a la Universitat de Barcelona. El 1966 es casa amb Gertrud Thiefes van der Broeck de Aachen (Renània). El 1974 és professor d’anglès a l’Institut Baix Penedès, del Vendrell, fins al 1982.
El 1980 entra, com a Diputat, al Parlament de Catalunya i hi roman fins al 1995 amb un interval de tres anys que el deixa per ser nomenat Director General d’Ordenació i Innovació educatives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. El 1995 retorna a l'Institut del Vendrell fins a la jubilació. És pare de tres fills.
Des de la seva infància fins avui ha tingut una gran passió pel dibuix i la pintura.
Ha viatjat per Europa i ha visitat museus i exposicions. Va rebre lliçons magistrals d’Alfred Figueras un cert temps. Des de molt aviat i fins avui, ha interpretat sobre paper, tela, fusta, pedres, ceràmica, vidre... obres de poetes catalans com Gabriel Ferrater, Vinyet Panyella, Antoni Marí, Olga Xirinachs, Nati Soler, Lluís Calderer, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Jordi Pàmies, Carles Duarte, Pere Gimferrer, Jordi Valls…
S’han publicat llibres de poesia amb interpretacions seves de Salvador Espriu, Rosa Fabregat, Roser Guasch. Ha exposat a Alemanya, França, Anglaterra, Argentina i Catalunya. Les seves obres poden ser trobades en col·leccions particulars a Alemanya, Anglaterra, Suïssa, Argentina, França Catalunya…
Durant més de 15 anys ha estat dibuixant els vestits dels DIABLES i els DIABLONS del Vendrell, i ha pintat els vitralls del temple del Vendrell i l'Església de Sant Vicenç de Calders. En aquests temps n’està treballant juntament amb les poetes Nati Soler i Olga Xirinachs la interpretació de les BARRAQUES de PEDRA SECA existents en el seu terme.
Presentació de Josep Maria Forné:
Parlar de pecats, pecats capitals, ens porta directament a pensar en la religió i en la culpa. Hem viscut èpoques en què això de la culpa s’ha convertit en quelcom molt asfixiant i negatiu per al desenvolupament de les persones. Aquesta visió negativa de la culpa s’ha transmès als seus associats, els pecats. Però, són tan negatius els pecats i la culpa? Associades a la culpa hi van la responsabilitat, i amb ella la reparació, la reconciliació i el perdó. Algú allunyat de la religió, com Freud i la psicoanàlisi, dirà que la culpa és substancial a la psique humana i sense ella no és possible la vida social. Certament, en la mesura que no esdevingui un obstacle per al desenvolupament personal. Que també existeix com a trastorn mental.
Així, doncs, què hem de pensar al voltant de la culpa i dels pecats? Tot seria més fàcil si no existís el Mal. Nietzsche, com un dels pilars de la postmodernitat líquida, ens diu que cal situar-se més enllà del bé i del mal. Vivim temps en què les definicions de les coses, incloses les definicions del bé i del mal, s’esmunyen com l’aigua que vols agafar en la mà. No hi ha contorns que permetin encabir definicions. Hem viscut èpoques en les quals l’encorsetament d’allò que es deia què està bé i què està malament ens asfixiava, i demonitzava persones i situacions per interessos socials, econòmics, polítics i d’altres. En general, però, sempre per interessos de poder. No obstant això, el poder continua essent-hi, i continua exercint-se. No ha desaparegut, per més que aquell encorsetament hagi canviat i avui creguem que res ens pot limitar.
Com diu l’escriptor d’origen libanès en llengua francesa, A. Maalouf, viure sense principis ens dona la il·lusió de poder-nos enlairar infinitament, però no cap al cel, sinó cap al no-res. Si a això li afegim el que deia Z. Bauman, el pare de la idea de la modernitat líquida, quan li preguntaven si enyorava la solidesa, ell va respondre que encara hi havia un tercer estat de la matèria, el gasós. La manca de gravetat de l’ésser es farà, si ja no ho és, insostenible, manllevant el títol de la novel·la de M. Kundera.
I és que el problema del mal existeix. Té responsable el mal? El mal físic, una malaltia, un tsunami, un terratrèmol, etc., tenim clar que no té responsable. Si més no, no té responsable amb caràcter personal. No hi ha intenció. La nostra mentalitat moderna no ens permet, gràcies a Déu, atribuir responsabilitat personal a aquests fenòmens. Des de Descartes sabem de l’autonomia del món com a substància. Però, i el mal que produïm les persones? Voluntàriament o involuntàriament. Hem de banalitzar aquest mal fins al punt de negar què és mal? No. En això hi ha responsabilitat personal. Hi ha víctima i botxí. I, per tant, hi ha d’haver reparació i perdó per poder mirar endavant. I si hi ha d’haver reparació i perdó, també hi ha d’haver culpa, sentiment de culpa.
És a dir, no és tan fàcil bandejar el tema de la culpa, el dels pecats, el del perdó, el de la reconciliació, el del Mal, com voldria una certa modernitat líquida segons la qual tot s’hi val. No tot s’hi val. Com a mínim hi hem de pensar. Si per pensar-hi, a més, ens acompanya l’art de la pintura i del dibuix i el de la poesia, en aquest cas de la poeta Mireia Juanola i de l’artista Joan Descals, de ben segur que les nostres reflexions guanyaran en profunditat i gaudi estètic. A això és el que ens invita el llibre que teniu entre mans i al qual us convido a gaudir i a usar com a eina de reflexió i de pensament.
"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"
Francisco
Javier Aguirre conoció la comarca del Matarraña-Matarranya hace más de cuatro
décadas por razones profesionales. Pronto añadió el interés personal. Fascinado por la zona, la ha
recorrido incansablemente y ha escrito siete libros sobre ella. El primero, Los duendes del Matarraña, apareció
hace 30 años, y alcanzó tres ediciones.
En esta Edición
conmemorativa de la primera, se recogen además otros dos libros y los
fragmentos de un tercero, bajo el título general de Sinfonía del Matarraña, con la estructura simbólica de una obra
musical, por iniciativa del editor.
Los duendes del Matarraña y Noches del Matarraña tienen ya su versión catalana, hallándose en ese
mismo proceso La dama del Matarraña.
En la
colección THOT apareció, en 2014, su libro de relatos Cupido en el Matarraña.
FRANCISCO JAVIER AGUIRRE
Logroño
(
Licenciado
en Filosofía y Letras por
Diplomado
en Documentación por
Ha
pertenecido a los Cuerpos estatales de Archiveros y Bibliotecarios.
Ha
publicado abundantes trabajos profesionales sobre su especialidad.
Ha
traducido una treintena de libros en el campo de las humanidades.
Ha
dirigido una docena de colecciones literarias en Madrid y Zaragoza.
Ha
colaborado en multitud de publicaciones periódicas y revistas culturales.
Escribe
y publica ensayos, estudios literarios y narrativa desde 1977.
Ha
participado en numerosas antologías de relatos. Ha prologado un buen número de
libros ajenos. Ha recibido varios premios y reconocimientos literarios.
Es
colaborador habitual en los diarios ‘Heraldo de Aragón’ y ‘Aragón Digital’.
Sinfonía del Matarraña es la tercera obra que publica en la colección THOT.
La muerte del Habsburgo Carlos II, rey de España, el Día de Todos los Santos del año 1700, es el inicio de la arriesgada aventura de un fraile benedictino para ocultar el secreto más importante de la historia de la monarquía española.
Ambos sucesos, separados por más de tres siglos, están directamente relacionados.
La respuesta que obtiene David, acompañado en todo momento de sus amigos Diego y Clara, resulta absolutamente sorprendente y su repercusión va mucho más allá del inicial entorno familiar.
Aun cuando su familia ocupaba un piso de alquiler en la barcelonesa calle de Calabria, Paco Bosch nació en Barbastro (Huesca) en 1958 por expreso deseo de su padre.
Voraz lector desde muy joven, en 1980 se licenció en Historia Contemporánea por la Universidad Central de Barcelona al mismo tiempo que estudiaba chino en la Escuela Oficial de Idiomas de la Ciudad Condal. Años después obtuvo el título de Asesor de Inversiones y Financiación.
Tras dedicar más de cuatro décadas a su familia y a su trabajo como empleado de banca, hace tres años puso en marcha este proyecto literario que permanecía discreto, atento y esperando su oportunidad en un oculto rincón de su cerebro, desde que en segundo curso de carrera el profesor Carlos Martínez Shaw hizo un breve y sorprendente comentario sobre la muerte del rey Carlos II de España.
Aficionado activo e inquieto a la lectura, a la música, a la cocina y a las relaciones personales, esta es su primera obra publicada.
La evolución del autor en su estilo narrativo, y en la visión y los acontecimientos que han sucedido en el mundo en los últimos siglos, pueden ser una muestra de la genial destreza de estas historias aquí recopiladas. Son veintidós relatos escritos en los últimos 29 años. Varias de estas narraciones han sido leídas en emisoras municipales de radio y publicadas en algunas revistas. Abordan temas muy diferentes, y bastantes de los relatos se cimentan en parte en hechos reales, parte que está cuantificada en porcentaje al principio de cada uno de estos relatos. Otros son pura imaginación y otros, en definitiva, juegan con lo absurdo, lo imposible y lo inexplicable. Una pátina de humor adereza parte de las narraciones, ya sea de manera puntual, o de manera persistente en toda la narración. Unos son breves, otros menos breves y otros largos.
Los relatos no han sido colocados de manera aleatoria, sino que están ordenados en base a una serie de razones y a una serie de relaciones que hay entre algunos de ellos. Así, debido a estas relaciones existentes entre diversos relatos (conexiones en ocasiones tenues y poco perceptibles aparentemente, y en otras ocasiones, sólidas y claras) se recomienda leerlos en el mismo orden en que están en el libro, con objeto de entenderlos plenamente y obtener un mayor impacto y una más plena experiencia lectora.
El presente libro de narrativa es el segundo publicado por el autor, el cual es la continuación de Fuzz. No obstante, Fuzz II se ha escrito intencionadamente de manera que pueda ser leído y comprendido por personas que no hayan leído Fuzz. Aunque es justo decir que los que hayan leído el primer libro de la saga, puede que encuentren subliminares conexiones entre los dos libros.
FÉLIX RUIZ GORRINDO
Tiene formación científico-técnica, siendo de profesión Doctor Ingeniero Civil, Arquitecto Técnico (Building Engineer) e Ingeniero de Obras Públicas. Ha trabajado en especial en el campo de la diagnosis y terapéutica de edificios y otras construcciones. Ha intervenido en numerosos casos de gravedad extrema (colapsos de edificios, desalojos por razones de riesgo, incendios, explosiones de gas, etcétera). También ha trabajado en otros ámbitos como la pericia forense, la hidráulica e hidrología, la topografía y las smart cities (ciudades inteligentes), entre otros. Asimismo, ha trabajado habitualmente como profesor de aparejadores (y arquitectos técnicos e ingenieros de edificación), ingenieros civiles, arquitectos e ingenieros industriales, en colegios profesionales, en diputaciones y en la universidad, y ha publicado numerosos artículos en revistas técnicas y científicas. También ha ocupado diversos cargos técnicos y de dirección en diferentes entidades del ámbito de la administración pública, la ingeniería y la universidad.
En su tesis doctoral «Escala de gravedad de daños en edificios: de la asignación directa a la contrastación estadística», realizada durante seis años en la ETS de Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos de Barcelona en colaboración con la EPS de Edificación de Barcelona (Ingeniería de Edificación), se hace una propuesta de escala para valorar el grado de gravedad de daños en edificios, que pueda ser utilizada de manera generalizada.
Félix es también gran aficionado a los viajes y al deporte (submarinismo, navegar en velero —es capitán de yate—, bicicleta de montaña, esquí, kayak, alpinismo, senderismo, raquetas de nieve, etcétera). También tiene gran interés y curiosidad por el estudio de la naturaleza, astronomía, historia, historia militar, entre otros temas. Todo lo referido impregna algunos de los relatos de Fuzz II. El presente libro de narrativa es el segundo que publican al autor, el cual es la continuación de Fuzz, que fue publicado en abril de 2017 por Ònix Editor, formando parte de la colección de narrativa Thot.
L’autora, que
com a filòloga, traductora i professora de literatura prové de la crítica
literària i l’assaig, i que vol seguir treballant la seva versatilitat com a
escriptora amb el conreu de nous gèneres literaris i d’altres llengües, cedeix
la veu a un narrador omniscient que va guiant el lector, una veu també policial
i coneixedora per tant no només d’aquest cinquanta per cent professional que
amara textualment tot el quartet, sinó del cinquanta per cent personal que
sustenta la vida dels tres personatges principals i per tant l’essència del
discurs d’aquell domestic noir, una
dissociació involuntària però obligatòria que els permet sobreviure amb una
inalterada dignitat, a tots els escenaris enfangats que han de trepitjar cada
dia sota l’artilleria pesant de la censura sistemàtica i de les invectives de
dubtosa gènesi que invariablement l’acompanyen. Els Assaigs de Montaigne comentant Tucídides, qui deia de les guerres
Civils de la seva època (segle V a de Crist), que per a afavorir els vicis
públics els batejaven amb paraules noves i més suaus per a justificar-los,
degenerant i estovant els seus veritables noms amb la intenció última de
transformar les nostres consciències i les nostres creences, seran gairebé dos
mil cinc-cents anys després, però com si fos abans
d’ahir, el rerefons per a un panorama encapotat i de mal pronòstic que farà bones
unes reflexions de Confuci i la decisió final dels tres inspectors: “Hi ha
homes extraordinaris que es retiren del món. Alguns s’aparten de llocs
determinats. D’altres s’aparten de certes aparences. D’altres s’aparten de
certs llenguatges”.
Gemma Artasu Peris (Barcelona, 1961), és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, amb menció de Castellà i Francès, i l’especialització de Literatura, escriptora, traductora, i ha estat professora de Llengua Catalana i Literatura durant gairebé vint anys. Conrea la ficció i l’assaig, tant en català com en castellà.
Ha publicat la narració Una barreja d’ambre negre, safrà i or, finalista del premi Relatos de Mujeres Viajeras, inclosa a Relatos de Mujeres Viajeras (1994), una antologia de literatura de viatges, Viatgers, pelegrins i aventurers (2000), una antologia de textos arabigomusulmans, Profetes, califes i princeses (2004), que redactà gràcies al domini de la llengua àrab, als seus estudis i investigacions sobre el món musulmà medieval i a la documentació sobre relacions internacionals centrades en la Mediterrània i el món àrab (CIDOB), el volum Egipturas (2007), premi Qwerty 2008 al millor llibre d’art en edició limitada, publicat per la Fundació Arqueològica Clos i el Museu Egipci de Barcelona, els assaigs Llena, pues, de palabras mi locura (Literatura y psiquiatría) (2009), [“una crónica de los a veces confusos confines del infierno de la locura, protagonizada por escritores y personajes de ficción”], La señora de Winter soy yo (Sexo y mentira en la literatura y el cine) (2012), [“finalmente el olvido, la muerte y el paso del tiempo han suplantado con mucha distinción a dos de los nutritivos bulbos que mejor los sustentan: la mentira y el sexo”], i les novel·les que conformen El quartet d’Egara juntament amb aquest volum, Mariona Cohen (2014), L’Oliwier H. (2016) (Ònix Editor, Col·lecció Etiqueta Negra, 1) i Les germanes Petitpierre (2018) (Ònix Editor, Col·lecció Etiqueta Negra, 2).
Josep
Cuello Subirana (Manresa, 1948) és biòleg i escriptor. Ha donat a la impremta
una diversitat d'obres de divulgació científica i estudis i reculls sobre el
vessant popular de la història natural, entre els quals Els noms dels bolets
(2007), Passió
Boletaire (2011) i ‒juntament amb la seva germana Pilar‒ La cuina dels bolets
(1988).
Té
publicats els poemaris Qui
és més bèstia (2014) i La pols que calla
(2017), així com ‒amb el col·lectiu 'enVers'‒ Cadències (2015)
i En l'angle de la
tarda (2017), tots dos dins la col·lecció Ònix Poesia.
És autor així mateix de l'aplec Natures i romanços del Pirineu
(1998), de les novel·les Aigua
Molla (2015) i La capsa de Dillenius
(2020) i també de la biografia Metge
a Menorca: Simon Vidal Sintas (Maó, 1899-1950), que
just s'acaba d'imprimir.
"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"
«Un ram de flors emociona, una sola flor enamora», diu l’Eulàlia en un dels
seus poemes.
Les persones que escollirem i llegirem aquest poemari ens emocionarà
descobrir com combina amb delicadesa els seus pensaments envers la ceguesa, que
es va apoderant d’ella, i la pèrdua d’un amor que s’ha trencat.
Alhora, cadascú podrà enamorar-se d’algun dels poemes per la seva
musicalitat, pels sentiments que s’intueixen, per la bellesa de les imatges...
Obrim el llibre i gaudim de la lectura.
Dolors Albós
Eulàlia
Antonés i Grau
Estudis
superiors al CSMM de Barcelona: solfeig i piano.
Mètodes
pedagògics: J. Dalcroze, J. Ward, C. Orff, M. Martenot, N. Bonet, E. Willems i
I. Segarra, entre d’altres.
Especialista
de música en diferents centres de Barcelona i en totes les etapes escolars de 0
a 16 anys.
Cofundadora
i directora del Centre d’Educació Musical Diaula 1979-2013.
Directora
del servei educatiu del Palau de la Música Catalana al llarg de 24 anys.
He
impartit cursos de pedagogia musical en l’especialitat d’audició en diferents
centres de Catalunya i l’estat espanyol.
Coautora
dels llibres de Llenguatge musical 1, 2, 3 i 4 de nivell elemental i 1 i 2 de
nivell mitjà. Coedició Diaula-Dinsic. Barcelona, 1993-2002.
Obres
(Lletra i música):
Cançoner
Paraules. Barcelona: Editorial
Clivis, 1987.
Cantata
Les joguines d’en Martí. Barcelona:
Editorial Dinsic, 2002.
Cantata
La suite del mar. Barcelona: Editorial
Dinsic, 2006.
Cançoner
Peta pof! Barcelona: Editorial
Boileau, 2018.
Premis
Ciutat de Reus: Cançó per a Infants 1987/88
per les cançons Un follet i Dibuix inconegut.
