El llibre recull els textos i la forma. La imatge primer,
ja que va ser aquesta d’on tot va partir. Una imatge i colors que va crear la
Camil·la Pérez Salvà imaginant-se com podien ser aquelles flors inventades per
la Mercè Rodoreda. Després va ser la Nati Soler Alcaide qui en va escriure la
veu, tot escoltant les flors al paper il·lustrat.
Aquí teniu el pintat i escrit per elles dues. Els textos
de la Nati s’encapçalen amb unes cites extretes del llibre «Flors de debò».
Unes cites que fan referència a aquest fantàstic jardí.
Més tard la Carlota Baldrís els posà melodia, però
aquesta quedarà en secret fins tenir la peça a les mans, llavors la podreu
escoltar i veure la presentació feta pel Grup de Teatre Inestable del Vendrell,
dirigit per en Pep Vinyes. Ho podeu fer utilitzant els codi QR impresos al
llibre.
També podrem gaudir de la fragància de l’obra, la
trobarem al punt de llibre perfumat per l’Esperança Casas Prats.
La interdisciplinarietat farà que aquest veritable jardí
ens traslladi al paradís. Els sentits auditiu, olfactiu i visual en seran el
camí. La resta, el plaer i el moment.
* * *
Mercè
Rodoreda, a més de tenir cura de les flors del seu jardí, en va crear de noves.
Va publicar-ne trenta-vuit de literàries, recollides sota el nom de Flors de debò. Totes les citacions que
encapçalen aquests texts provenen d’aquell recull de flors peculiars i
úniques,amb uns aspectes físics ben diferenciats que concorden amb els
respectius caràcters, sentiments i reaccions fruit de la naturalesa quasi
humana que els va atorgar la creadora.
Camil·la Pérez Salvà, acostumada a
pintar flors del natural, va decidir pintar les inventades, seguint
minuciosament l’escrit, mentre la pandèmia del coronavirus feia estralls al
món.
Havent-les mirat i llegit, Nati
Soler Alcaide va decidir que eren tan expressives que els podia sentir la veu i
va transcriure el que ella en percebia, fent-nos audible el rum-rum vegetal.
Carlota Baldrís se n’enamorà i les
considerà mereixedores de tenir un entorn sonor que permetés fabular als qui
les descobrissin, i els va compondre música.
Pep Vinyes, director del Grup de
Teatre Inestable del Vendrell, va coincidir amb el desig d’ampliar el
coneixement sobre la peça i la va convertir en espectacle, visible en diversos
escenaris.
La música i l’audiovisual fets per a la peça
els podeu escoltar i mirar utilitzant els codis QR que trobareu impresos en
aquest llibre.
Tots plegats van pensar en la
necessitat d’acostar aquestes flors i explicar-les al màxim públic possible i
van preparar tallers participatius per a centres d’ensenyament i espais d’oci i
cultura.
Arribats en aquest punt, els autors
van notar que les flors eren tan tangibles que en lamentaven la manca de
fragància. Ho van explicar a Esperança Casas Prats, mestra artesana perfumista,
i ella es brindà a crear el perfum identitari i recollir-lo en el punt de
llibre que acompanya cada exemplar perquè l’olor de les flors sigui present a
cada pàgina.
Desconeixem l’objectiu de l’artífex,
Mercè Rodoreda, però el dels artistes que mirareu, llegireu, escoltareu,
notareu... és demostrar la seva admiració per l’escriptora i que qui arribi a
aquest ram,format per flors existents en un àmbit especial, sense adonar-se’n iniciï el sa divertiment de
l’especulació, s’evadeixi de la realitat durant una estona i hi torni després
amb un recurs nou, insospitat i propi per encarar el dia.
Camil·la Pérez Salvà
Sant Martí Sarroca 1954
Inicio estudis a l’Escola Massana paral·lelament amb els de magisteri
l’any 1970, i el 1975 em graduo en Arts i Oficis Artístics en l’especialitat de
ceràmica.
Combino la docència amb l’activitat creativa fins el 1989, quan abandono
l’educació primària i em dedico a la creació i la docència artística.
He exposat tant individualment com col·lectiva des del 1975 fins al
moment actual.
També he rebut guardons i reconeixements relacionats amb la meva
activitat artística.
Del 2003 al 2018 gestiono un espai per comercialitzar i exposar ceràmica
contemporània al Vendrell. Durant aquest període hi han exposat més de
cinquanta artistes.
Vaig adquirir unes nocions bàsiques sobre aquarel·la durant els estudis
però no m’hi vaig sentir interessada fins fa uns deu anys: he estat sempre
tastaolletes i això m’ha portat a canviar d’eines i tècniques tot sovint. La
natura em dona vida, em sorprèn tant la flor d’un lletsó com els pètals marcits
d’una rosa, i la condició efímera de l’aquarel·la, amb les seves espontaneïtat
i transparència, em permet plasmar-la. I així vaig començar, emulant els
colors, les textures, els racons amagats de les flors més senzilles. D’aquesta
època en resulta el llibre El camí dels
molins, un seguiment al llarg de tot un any de la flora més propera amb
textos de Roser Guasch Bea.
Un dia, però, necessito fugir de la realitat, i Mercè Rodoreda, de qui
soc una gran admiradora, té la solució. Les seves Flors de debò em fan de guia, i d’una a una durant el confinament
van agafant forma i color, no només en l’imaginari, que ja en tenien, sinó ara
sobre el paper. Un treball que sortosament té continuïtat amb les paraules, la
música, la interpretació i el perfum...
Nati Soler Alcaide
Llorenç del Penedès 1959
Soc modista de
professió i escriptora de vocació. Escric narrativa, teatre, articles i
sobretot poesia. He publicat dotze poemaris i tres llibres de narracions. He
obtingut uns quants premis literaris, que han estat els responsables de la
majoria dels llibres editats. Entre d’altres premis hi ha: el Vila de
Martorell, el Grandalla, el Maria Oleart, l’Ibn Hazm, el Màrius Torres...
He col·laborat a
diverses revistes, i ara ho faig a Portal
Nou. He estat autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa d’El
Vendrell. Soc membre del grup Art Polièdric. He treballat amb l’expert en pedra
seca Josep Vallès, amb la pintora M. Teresa Baltasar i amb la fotògrafa Olga
Pros Jané. Participo en recitals poètics.
Vaig descobrir la peça Flors de debò a partir de les
aquarel·les de la Camil·la Pérez Salvà, i en ella vaig trobar tots els
ingredients de la literatura. Hi ha filosofia, imaginació, descripció,
psicologia, intriga, emoció, il·lusió, esperit de superació, opinió, poesia...
Molta poesia. I com que la literatura és el millor vehicle per fer allò que la
vida real no ens ha permès, em vaig atrevir a dir tot el que hauria dit a la
senyora Rodoreda si hagués tingut la sort que un dia em convidés a mirar el seu
jardí.
És un llibre multidisciplinar i que proposa molta creativitat... Altres col·laboradors del llibre:
Carlota Baldrís Rafecas
El Vendrell, 1960
Vaig
seguir estudis de piano i composició al Conservatori de Tarragona i al
Conservatori Superior de Música de Barcelona. Em considero una compositora
eclèctica, i en la meva obra parteixo de la música clàssica per experimentar
amb nous llenguatges i disciplines artístiques. He compost música per a piano,
conjunts de cambra, orquestra, corals, teatre, ràdio, televisió, ballet,
publicitat, curtmetratges i espectacles multimèdia, així com cantates,
oratoris, música popular i música electrònica i electroacústica.
Algunes
de les meves obres més significatives són: La Suite Rovira i Virgili per
cor i orquestra, encàrrec de la URV. La Suite de l’aigua, espectacle
multidisciplinar dirigit per Joan Font de Comediants. El poder de l’ara,
homenatge a Eckhart Tolle, per quartet de corda i per orquestra de cambra.
La cantata Cantem per la Pau, amb quatre-cents cantaires, videocreació i
conjunt instrumental. El trio Groc, blau, vermell, homenatge a Kandinsky,
editat per Clivis. Les dents del gat, disset quartets, inspirats en el
llibre del mateix nom de Nati Soler. L’Oratori Àngel de Tobies, amb la
cantant Marina Rossell, i ara en noves versions amb videocreació, amb la soprà
Tànit Bono, i els rapsodes Rosa Andreu i Xavier Graset.
Sóc
professora de l’Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell des que es
va fundar, i n’he estat la directora des del 1998 fins a la inauguració, el
2010, de la nova Escola i de l’Auditori del Tívoli, dels quals n’he estat
impulsora. Vaig ser sòcia fundadora de Músics Vendrell. He
creat Becluster amb l’artista visual Pau Casanovas, per poder connectar
persones, idees i creació, entenent l’art com a eina de transformació social.
Sóc coautora del programa Musiciona’t amb el coach Eduard Ramos, per
aprofundir en el poder de la música per mobilitzar les emocions com a eina
d’autoconeixement, estrenat al Museu Pau Casals.
El Grup de Teatre
Inestable del Vendrell es va formar l'any 1988, amb la intenció de
continuar fent teatre, amb un grup reduït de persones, en finalitzar la temporada
dels Pastorets Musicals del Vendrell, actualment Pastorets del Vendrell.
El Grup va ser format originàriament per 9
persones amb ganes de fer teatre amb els màxims interès i seriositat possibles
en els assajos i la posada en escena. No és un grup gaire prolífic pel que fa a
muntatge d'obres de teatre de text, ja que les moltes altres activitats de la
majoria dels membres i les col·laboracions amb altres agrupacions culturals i
diferents activitats teatrals dificulten l‘activitat pròpia del grup.
La "inestabilitat" del Grup és la forma
de funcionament que al principi es va decidir. No es volia dependre de cap
institució local, per tal que el director pogués triar lliurement les persones
que col·laborarien en els muntatges. De tota manera, amb el pas dels anys el
grup s’ha estabilitzat pel que fa als membres que hi participen.
D’aleshores ençà s’han
portat a l’escenari una dotzena d’obres de teatre de text. Però potser la seva
característica diferencial ha estat el muntatge de moltes accions de carrer,
titelles, inauguracions, festes, aniversaris, etc. I un dels encàrrecs de què
ens sentim més orgullosos és el que ens va fer l’ajuntament l’any 2001:
recuperar el Ball de Malcasats del Vendrell, desaparegut el 1910.
I després de 33 anys,
continuem fent teatre.
Pep Vinyes
Director del Grup de Teatre Inestable del Vendrell
Octubre 2021
Esperança
Cases Prats
Barcelona 1958
Mestra artesana perfumista, especialista
en el perfum com a forma d’art i attrezzo d’altres disciplines artístiques.
Fundadora d’El Jardí Secret® i de l’estudi escola Bcn Art Lab®.
Em vaig formar dins la perfumeria de consum fins que vaig descobrir per
casualitat la matèria natural. A partir d'aquest punt em va caldre començar de
nou en una contra direcció força solitària.
La transparència de l’ofici em va motivar a presentar les meves obres en
escenaris internacionals que aprofundien en les diferents expressions
artístiques, impensables fins i tot ara, al nostre país. Les nominacions, els
premis i els reconeixements que han amanyagat el meu trajecte han vingut de
països avantguardistes en l’art de la perfumeria creativa, com ara els del nord
d’Europa i especialment els EUA.
En essència parteixo d’una història que vull expressar, i les meves lletres les
configuren les matèries naturals extretes per persones del jardí del món. Un
procés lent, que pot durar entre vuit mesos i un any i mig, materialitza una
creació que no arriba a un litre.
La meva via fonamental de treball ha estat sempre la recerca de sinergies amb
artistes i artesans de diverses disciplines, explorant, compartint, creant i
cercant la manera de fer visible la potència d’aquesta disciplina, que
sintonitza amb altres moviments culturals i creatius.
Els darrers anys la formació de nous perfumistes professionals i de nous
perfumistes usuaris m’ha donat molta esperança de cara a un futur més lliure,
més natural i més creatiu.
L’art interpreta el
que es veu i dona forma al que no es veu. Plasma o tempteja el retrobament dels
cels perduts de la Bellesa i el Bé, explora i perpetua la memòria. Aquí plàstic
i literari en feliç conjunció, Antonio Hervás Amézcua i Joan Albert de la Peña,
partint de la matèria primera de l’ existència, creen un món nou, més cert que
el món que veuen els nostres ulls. És un món de subtileses sensibles amb les
quals el pintor i el poeta ens conviden a seguir les petges de la seva pròpia
experiència emotiva.
En tota obra d’ art allò que sabem caduc
tendeix a eternitzar-se. La realitat exterior que ha inspirat a aquests dos
subtils creadors, les vivències que ells han transformat,
ens situen també a nosaltres com davant d’ un mirall on podem entreveure les
traces del nostre propi itinerari anímic. Contemplem aquestes imatges, llegim
aquests poemes, i tal vegada podrem retrobar en aquestes creacions alguna cosa
que ressona en nosaltres, alguna cosa que sintonitza amb la nostra sensibilitat,
alguna cosa que es desperta en nosaltres com després d’un llarg somni.
Oriol Pi de Cabanyes
Petges
que conflueixen
No
descobreixo res si explico que considero Antonio Hervás Amezcua un dels nostres
artistes més interessants, més singulars i més complets. Admiro profundament la
seva capacitat per suscitar dins nostre no tan sols una resposta de
reconeixement estètic, sinó una radical interpel·lació
sobre la condició humana i sobre l’empremta del passat en el present.
Resseguint aquestes Petges, anem
assaborint la bellesa corprenedora, la invitació a la reflexió i el domini
formidable de l’oli, el tremp d’ou, l’aquarel·la, les diverses tècniques
de gravat... que Antonio Hervás Amezcua ens mostra de nou en una tria d’obres
dels darrers quaranta anys de la seva impressionant trajectòria artística,
incloent-hi força peces recents, que aporten encara més valor a aquesta excel·lent aventura que
han bastit conjuntament dos exponents extraordinaris de la qualitat i la
transcendència creativa dels autors que van més enllà de la ciutat de Barcelona
i que, envoltant-la, l’engrandeixen. Em refereixo als gavanencs Antonio Hervás
Amezcua i Joan Albert de la Peña, que ha publicat llibres com Camins de fum, Retrats de la frontera i Invicta dignitat.
Joan Albert de la Peña s’ha plantejat en
aquesta ocasió el repte ambiciós d’escriure un conjunt de haikai inspirats en
pintures i gravats d’Antonio Hervás Amezcua. I cal dir que hi ha reeixit
brillantment i en una doble versió, en català i en castellà. Allunyant-se dels
postulats limitatius de Carles Riba sobre els haikai, Joan Albert de la Peña hi
adopta, quan encaixen amb el seu propòsit, versos acabats en síl·laba tònica i
rimes (com a Moments: «Temps d’emocionar-nos! / Quan la
vida tomba el cap / just per a mirar-nos»), amb la voluntat
d’aconseguir noves sonoritats en un model estròfic d’origen oriental, però ja
del tot naturalitzat entre nosaltres.
Amb la nostra existència anem deixant
petges, que són el testimoni del que hem sentit, pensat, viscut. D’aquest
rastre de joia i de dolor, de celebració del món, Antonio Hervás Amezcua i Joan
Albert de la Peña, en fan l’objecte del diàleg poderosament suggeridor que ara
ens proposen. Si el treball d’Antonio Hervás Amezcua es mou entre la densitat
de l’oli, la lluminositat del tremp, el traç precís i ferit del gravat o les
transparències de l’aquarel·la,
el de Joan Albert de la Peña cavalca entre la pinzellada contemplativa de qui
observa amb fascinació la natura i una dimensió més espiritual o filosòfica.
El volum s’inicia amb el quadre Niu / Nido d’Antonio Hervás Amezcua, una
pintura que és un veritable esclat de formes, textures visuals, colors i
evocacions simbòliques, i aquests versos esplèndids, d’una essencialitat
absoluta, de Joan Albert de la Peña, que ens ajuden tant a capbussar-nos de ple
en l’atmosfera i el missatge en què els autors ens conviden a entrar: «Com
volves de temps / quan tot torna al seu origen / per a ser memòria».
De vegades els autors ens acosten paratges
significatius del seu propi paisatge, com El
Far Perdut («Sense
veure albira,/ cec ciclop, el mar opac,/ foll d’aguaits a enlloc»)
o la Font de la Sentiu («El
fi regalim, / cristal·lí
vessa a la bassa / remors de silenci»), però, si examinem el volum
sencer, hi percebrem com hi acaba dominant la dimensió més meditativa i
qüestionadora, com a «Tip de silenciar-me / i encara més
de dir-me, / trio ignorar-me», «Sense
quan ni com, / quan la nostra ombra ens ateny, / ni ens troba ni som»,
de vegades íntimament relligada a la comunió amb la natura, tan determinant per
als dos autors: «Gorg
d’aigua amansida, / on abeuro el meu anhel / de quieta vida»,
i amb l’univers en què el que som s’integra: «Fonda
solitud./ Davant l’atzar del misteri, / l’auguri del Tot».
El viatge apassionant que emprenem a
través de les pàgines de Petges pels diversos estils i registres de
l’obra d’Antonio Hervás Amezcua, sempre oberta a noves lectures i
aproximacions, i pels versos tan rics de saviesa i de sentit de Joan Albert de
la Peña es clou amb un quadre i un poema que, en remetre’ns ¾precisament
quan hem arribat a la fi!¾ a l’Origen ens parlen del concepte i
l’experiència de cicle d’una manera il·lusionada i esperançadora: «No
oblida el temps blau / que, el fang, fecund somnia / prodigis de llum».
Us convido a gaudir-ne.
Carles
Duarte i Montserrat
Poeta
i lingüista
L’obra que
avui tenim entre mans no admet cap tancament literari. En aquest intent
d’epíleg no perpetraré un extracte del llibre, perquè crec que aquest (inclòs
el magnífic pròleg de Carles Duarte) no es pot sotmetre a l’encotillament de
cap epíleg, ni a pretesos resums, ni crec que aquesta obra admeti cap tipus
d’aclariment, ja que s’explica per si mateixa, en la seva ètica i estètica;
també en la seva notable bellesa conjunta, quan versos i plasticitat s’ajusten
aquí de tan reeixida manera. Entenc que resulta una obra poètica tan oberta en
les seves paraules, en el seu sentit i en les seves imatges, que difícilment hi
cap en ella cap epíleg. I aquesta va ser la meva percepció només posar-hi els
ulls i l’enteniment damunt, cosa a la qual animo encaridament al lector.
Feia esment abans que es tractava d’una obra rematadament oberta, i crec
que no dissimula gens aquesta vocació, ni la seva dimensió literària ni la
plàstica. De manera que, des de la seva essèncial i potencial apertura, el
lector donarà curs al més proteic de la seva imaginació, aprofitant els
vocables i els traços, el color i la sintonia de les paraules. De manera que,
en la seva plàstica verbal i cromàtica, hi cap guanyar la llibertat que molts
sempre anem buscant.
I, clar, sense un fermall, sense final tancat, sense llindars ni closa que
acotin la narrativa poètica i la seva lírica pictòrica, arribo a la conclusió
que, el que hi ha contingut en aquest llibre, per descomptat, no és un segment
delimitat, sinó una sort d’esfera vivificant, de missatges i lirisme, de
libèrrimes rimes i suggestiva estètica.
No hi ha clau en aquesta història de «Petges» que jo arribi a desxifrar. Ni
existeixen dades complementàries o secundàries que l’epilogista pogués, potser,
revelar a l’atent lector. Qualsevol, mínimament avesat, trobarà en el llibre
les seves claus particulars sense necessitat de majors disquisicions que en
descobreixin enigmes, o quelcom ocult. Per comprendre les pedres angulars
d’aquest mosaic compost de pintures i haikus, crec que l’únic que cal és la
voluntat de lectura i d’intenció de deixar-se impregnar pel plugim del concís
que condensen els seus versos, i també per la profunditat de la seva plàstica
reconeixible. Talment que, l’únic que potser pot aportar aquest epíleg sigui
una constatació obtinguda en pròpia carn, una percepció personal que es tracta
d’un poemari singular, tan suggerent que resulta inclassificable.
En efecte, el poemari «Petges» que el lector té en les seves mans, és
probable que no admeti ni una sola asseveració de rèplica, per més conspicu que
sigui l’observador que s’afanyi en aquesta labor. Crec que, afegir text a
l’escrit per de la Peña i al pintat per Hervás Amezcua, després de l’esplèndid
pròleg de Carles Duarte, només serviria per a tergiversar la pregonesa plàstica
i literària que habita en aquest poemari. Tant és així que, un cop bressolat
pels seus tenors, pels seus continguts, l’únic que em resta és confessar-me
valedor inequívoc de cadascuna de les seves pàgines, perquè en elles noto la
virtualitat poètica i la presència estètica que, en un món tan ferotge com
l’actual, ens permet arribats a la cruïlla, optar entre la sensibilitat
artística i la carrincloneria de moda.
«Petges» és un cant a la prosperitat d’ànim, una entonació llustrada
d’aquesta vida puixant que només pot oferir l’art quan suma paraules i imatges,
poesia i pintura. Aquest és, segons el meu criteri, l’autèntic avenç i la
veritable aventura de l’ésser humà. La prosperitat que ens proposen Joan Albert
de la Peña i Antonio Hervás té poc a veure amb romes especulacions i feixucs
materialismes. La d’aquest llibre és una aposta per desplegar les antenes del
sentit i la sensibilitat, per atendre el que tenim davant, tot i que no ho
puguem veure. Ambdós ens ofereixen en «Petges» una experiència des de la qual
fer tangible aquest indret millor que tots anhelem i que ja hi era en els
arcans.
En «Petges» hi trobem el tret distintiu del llenguatge poètic, en versió
haikus de mètrica dúctil, sense més compromís que la sonoritat de la seva
catalana llengua vernacular i la concausa de la plàstica pictòrica que amb ella
empata i harmonitza.
José Ángel Marín
Universitat de Jaén
Antonio Hervás Amezcua
Nascut a Jaén l’any
1951, Antonio Hervás Amezcua viu a Gavà (Barcelona) des de l’any 1966. Es
llicenciat en Pintura i Gravat per la Facultat de Belles Arts Sant Jordi i
graduat en Procediments Murals per La Llotja (Barcelona). També és professor
titular de dibuix.
Artista
multidisciplinari, Hervás Amezcua domina un ampli ventall de gèneres i tècniques
com ara la pintura, el gravat, l’escultura, l’obra mural i el disseny de joies.
Des de la seva
primera exposició l’any 1972, Hervás Amezcua ha gaudit del reconeixement tant
de la crítica com del públic i les seves obres s’han pogut veure per tot l’estat
Espanyol i especialment a Catalunya. També a nivell internacional, als Estats
Units —on va pintar sota el mecenatge d’Arnold Ashkenazy— a Islàndia, Brasil, Finlàndia,
Israel, Alemanya...
Pel que fa als treballs
per als espais públics, cal destacar el trencadís de la plaça Francesc Macià
de Gavà, el Monument a la pagesia a Viladecans, la façana exterior i les
escultures de l’església de El Salvador a Jaén i les escultures als jardins de
l’Acadèmia Europea d’Otzenhausen (Alemania).
Entre les
darreres exposicions cal remarcar les de la Universitat de Jaén: Homenaje a
Muñoz Molina (2007), el Museu Marítim de Barcelona: Sorres X (2008), L’Alfolí
de la Sal de L’Escala: Vestigis(2009), Museu de la Vida Rural de L’Espluga de
Francolí: Vestigis(2009), Castell de Peñíscola: Vestigis(2010), el Tinglado 4
del Port de Tarragona: Camins del mar (2011), Ca N’Amat de Viladecans: Pagesos
i vilatans (2012) i el Museu de la Vida Rural de L’Espluga de Francolí: La forma
del vent (2013).
L’any 2003 va
fundar a Gavà —juntament amb un grup d’artistes col·laboradors— la Fundació
Hervás Amezcua per a les Arts, destinada a la difusió de la creació plàstica i
literària. Entitat que manté una intensa programació i que n’és part fonamental
del teixit cultural de la ciutat.
ENLLAÇ: www.hervasamezcua.org
Per conèixer en
profunditat la seva trajectòria artística es poden consultar els llibres:
- Puig,
Arnau. Antonio Hervás Amezcua. Barcelona: Àmbit Serveis Ed.,
1993.
- AA.VV. Antonio Hervás Amezcua: obras
1993-1998. Barcelona: Ediciones Carena, 1998.
- Atienza,
José Luis. Sobre el papel. Barcelona: March Editor, 2003.
- Duarte,
Carles i Hervás, A. Ens mou la llum. Lleida: Pagès Ed., 2009.
- Duarte,
Carles. Alba del atardecer. Jaen:
Ediciones Universidad de Jaén, 2013.
- Duarte,
Carles, Hervás, A., Erre, Javier. Javier Erre, Pintaré siempre, toda la
vida. Lleida: Ed. Milenio, 2018.
Joan Albert de la Peña i Guasch
Llibres
publicats:
El Temps adormit. El
Carro del Sol, 2000.
El bosc antròpic. Barcelona:
March Editor, 2004.
Camins de fum. Barcelona:
March Editor, 2008.
Nàufrags del paradís. Gavà: Ed. Pelegrín, 2011.
Retrats de la frontera. Lleida: Ònix, 2016.
Invicta dignitat. Lleida:
Ònix, 2020.
Petges – Huellas. Lleida:
Ònix, 2021.
Premis:
Premi Crisàlida de poesia, any
2000 (Barcelona)
La Catalana de lletres de
Catalunya Ràdio 2003 i 2004, (Barcelona)
Jacint Verdaguer de l’Ateneu de
Tarragona
Certamen literari del Casc Antic
de Barcelona
Premi Gorgos de poesia, (Castelló)
Certamen literari Joan Arús (Castellar
del Vallès)
Premi Joan Santamaria, (Barcelona)
25 aniversari dels Jocs Florals
del Raval 2015, (Barcelona)
Concurs de poesia Arts i Drets Humans Gavamón 2017
Poesia
eròtica d'Olot 2019
—Col·laborador en
els programes de Gavà Televisió al voltant del món del llibre: el Nus Gordià, i
Punts de llibre.
—Recital de
poesia en companyia de primers violins del Liceu en l’acte de presentació de
Muriel Casals a Gavà, Òmnium Cultural 2013. Casal de Cultura Torre d’American
Lake.
—Representacions
música-dansa-poesia, a l’espai Maragall de Gavà, de la mà de la coreògrafa i exballarina
de la Compañía Nacional de Danza, Mudit Grau, professora durant 8 anys de
l’Institut del Teatre de Barcelona i del Centre d’Estudis Artístics Oriol
Martorell.
—Recital de
poesia Nit de la Poesia Social 2015 a la «Casa Gran», organitzat per l’Ajuntament
de Gavà amb la participació del tenor del Liceu Lluis Sintes.
—Recital de
poesia Nit de la Poesia Social 2016 amb la participació de la banda de jazz «Stoc
de Coc» al «Casal de Cultura de l’American Lake», organitzat per l’Ajuntament
de Gavà.
