El que ella veu és una mena de
documental poètic, un viatge per ciutats òrfenes, gairebé abandonades pels
humans, on la narradora presencia escenes aterridores, com si sortissin d’un
film d’horror, però que són d’una realitatangoixant. L’autora posa una una
mirada commovedora, de vegades culpable, de vegades revoltada sobre les ruïnes
i la mort, que es converteixen en els paisatges d'aquest viatge d’aflicció. El
"Diari de la Ciutat dels Morts" ens transporta a la frontera de Mèxic
i els Estats Units, en un lloc sòrdid i inquietant. Commoguda pel destí de les
joves assassinades per centenars, per milers, la narradora ens presta els seus
ulls que han vist massa, cremats per la sorra, la pols, el dolor. Es tracta
d’un llibred’una gran sensibilitat i alhora d’una gran força, marcat per
imatges magnífiques i emotives: "És el cant dels segles de les muntanyes
de les sirenes de fang".
Ònix Editor
oscaresquerda@gmail.com / telf. 697755374
Pàgines
oscaresquerda@gmail.com
dimecres, 8 de juny de 2022
diumenge, 17 d’abril de 2022
El llibre recull els textos i la forma. La imatge primer,
ja que va ser aquesta d’on tot va partir. Una imatge i colors que va crear la
Camil·la Pérez Salvà imaginant-se com podien ser aquelles flors inventades per
la Mercè Rodoreda. Després va ser la Nati Soler Alcaide qui en va escriure la
veu, tot escoltant les flors al paper il·lustrat.
Aquí teniu el pintat i escrit per elles dues. Els textos
de la Nati s’encapçalen amb unes cites extretes del llibre «Flors de debò».
Unes cites que fan referència a aquest fantàstic jardí.
Més tard la Carlota Baldrís els posà melodia, però
aquesta quedarà en secret fins tenir la peça a les mans, llavors la podreu
escoltar i veure la presentació feta pel Grup de Teatre Inestable del Vendrell,
dirigit per en Pep Vinyes. Ho podeu fer utilitzant els codi QR impresos al
llibre.
També podrem gaudir de la fragància de l’obra, la
trobarem al punt de llibre perfumat per l’Esperança Casas Prats.
La interdisciplinarietat farà que aquest veritable jardí
ens traslladi al paradís. Els sentits auditiu, olfactiu i visual en seran el
camí. La resta, el plaer i el moment.
* * *
Mercè
Rodoreda, a més de tenir cura de les flors del seu jardí, en va crear de noves.
Va publicar-ne trenta-vuit de literàries, recollides sota el nom de Flors de debò. Totes les citacions que
encapçalen aquests texts provenen d’aquell recull de flors peculiars i
úniques,amb uns aspectes físics ben diferenciats que concorden amb els
respectius caràcters, sentiments i reaccions fruit de la naturalesa quasi
humana que els va atorgar la creadora.
Camil·la Pérez Salvà, acostumada a
pintar flors del natural, va decidir pintar les inventades, seguint
minuciosament l’escrit, mentre la pandèmia del coronavirus feia estralls al
món.
Havent-les mirat i llegit, Nati
Soler Alcaide va decidir que eren tan expressives que els podia sentir la veu i
va transcriure el que ella en percebia, fent-nos audible el rum-rum vegetal.
Carlota Baldrís se n’enamorà i les
considerà mereixedores de tenir un entorn sonor que permetés fabular als qui
les descobrissin, i els va compondre música.
Pep Vinyes, director del Grup de
Teatre Inestable del Vendrell, va coincidir amb el desig d’ampliar el
coneixement sobre la peça i la va convertir en espectacle, visible en diversos
escenaris.
La música i l’audiovisual fets per a la peça
els podeu escoltar i mirar utilitzant els codis QR que trobareu impresos en
aquest llibre.
Tots plegats van pensar en la
necessitat d’acostar aquestes flors i explicar-les al màxim públic possible i
van preparar tallers participatius per a centres d’ensenyament i espais d’oci i
cultura.
Arribats en aquest punt, els autors
van notar que les flors eren tan tangibles que en lamentaven la manca de
fragància. Ho van explicar a Esperança Casas Prats, mestra artesana perfumista,
i ella es brindà a crear el perfum identitari i recollir-lo en el punt de
llibre que acompanya cada exemplar perquè l’olor de les flors sigui present a
cada pàgina.
Desconeixem l’objectiu de l’artífex,
Mercè Rodoreda, però el dels artistes que mirareu, llegireu, escoltareu,
notareu... és demostrar la seva admiració per l’escriptora i que qui arribi a
aquest ram,format per flors existents en un àmbit especial, sense adonar-se’n iniciï el sa divertiment de
l’especulació, s’evadeixi de la realitat durant una estona i hi torni després
amb un recurs nou, insospitat i propi per encarar el dia.
Camil·la Pérez Salvà
Sant Martí Sarroca 1954
Inicio estudis a l’Escola Massana paral·lelament amb els de magisteri l’any 1970, i el 1975 em graduo en Arts i Oficis Artístics en l’especialitat de ceràmica.
Combino la docència amb l’activitat creativa fins el 1989, quan abandono
l’educació primària i em dedico a la creació i la docència artística.
He exposat tant individualment com col·lectiva des del 1975 fins al
moment actual.
També he rebut guardons i reconeixements relacionats amb la meva
activitat artística.
Del 2003 al 2018 gestiono un espai per comercialitzar i exposar ceràmica
contemporània al Vendrell. Durant aquest període hi han exposat més de
cinquanta artistes.
Vaig adquirir unes nocions bàsiques sobre aquarel·la durant els estudis
però no m’hi vaig sentir interessada fins fa uns deu anys: he estat sempre
tastaolletes i això m’ha portat a canviar d’eines i tècniques tot sovint. La
natura em dona vida, em sorprèn tant la flor d’un lletsó com els pètals marcits
d’una rosa, i la condició efímera de l’aquarel·la, amb les seves espontaneïtat
i transparència, em permet plasmar-la. I així vaig començar, emulant els
colors, les textures, els racons amagats de les flors més senzilles. D’aquesta
època en resulta el llibre El camí dels
molins, un seguiment al llarg de tot un any de la flora més propera amb
textos de Roser Guasch Bea.
Un dia, però, necessito fugir de la realitat, i Mercè Rodoreda, de qui
soc una gran admiradora, té la solució. Les seves Flors de debò em fan de guia, i d’una a una durant el confinament
van agafant forma i color, no només en l’imaginari, que ja en tenien, sinó ara
sobre el paper. Un treball que sortosament té continuïtat amb les paraules, la
música, la interpretació i el perfum...
Nati Soler Alcaide
Llorenç del Penedès 1959
Soc modista de professió i escriptora de vocació. Escric narrativa, teatre, articles i sobretot poesia. He publicat dotze poemaris i tres llibres de narracions. He obtingut uns quants premis literaris, que han estat els responsables de la majoria dels llibres editats. Entre d’altres premis hi ha: el Vila de Martorell, el Grandalla, el Maria Oleart, l’Ibn Hazm, el Màrius Torres...
He col·laborat a diverses revistes, i ara ho faig a Portal Nou. He estat autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa d’El Vendrell. Soc membre del grup Art Polièdric. He treballat amb l’expert en pedra seca Josep Vallès, amb la pintora M. Teresa Baltasar i amb la fotògrafa Olga Pros Jané. Participo en recitals poètics.
Vaig descobrir la peça Flors de debò a partir de les aquarel·les de la Camil·la Pérez Salvà, i en ella vaig trobar tots els ingredients de la literatura. Hi ha filosofia, imaginació, descripció, psicologia, intriga, emoció, il·lusió, esperit de superació, opinió, poesia... Molta poesia. I com que la literatura és el millor vehicle per fer allò que la vida real no ens ha permès, em vaig atrevir a dir tot el que hauria dit a la senyora Rodoreda si hagués tingut la sort que un dia em convidés a mirar el seu jardí.
El Vendrell, 1960
Vaig seguir estudis de piano i composició al Conservatori de Tarragona i al Conservatori Superior de Música de Barcelona. Em considero una compositora eclèctica, i en la meva obra parteixo de la música clàssica per experimentar amb nous llenguatges i disciplines artístiques. He compost música per a piano, conjunts de cambra, orquestra, corals, teatre, ràdio, televisió, ballet, publicitat, curtmetratges i espectacles multimèdia, així com cantates, oratoris, música popular i música electrònica i electroacústica.
Algunes
de les meves obres més significatives són: La Suite Rovira i Virgili per
cor i orquestra, encàrrec de la URV. La Suite de l’aigua, espectacle
multidisciplinar dirigit per Joan Font de Comediants. El poder de l’ara,
homenatge a Eckhart Tolle, per quartet de corda i per orquestra de cambra.
La cantata Cantem per la Pau, amb quatre-cents cantaires, videocreació i
conjunt instrumental. El trio Groc, blau, vermell, homenatge a Kandinsky,
editat per Clivis. Les dents del gat, disset quartets, inspirats en el
llibre del mateix nom de Nati Soler. L’Oratori Àngel de Tobies, amb la
cantant Marina Rossell, i ara en noves versions amb videocreació, amb la soprà
Tànit Bono, i els rapsodes Rosa Andreu i Xavier Graset.
Sóc
professora de l’Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell des que es
va fundar, i n’he estat la directora des del 1998 fins a la inauguració, el
2010, de la nova Escola i de l’Auditori del Tívoli, dels quals n’he estat
impulsora. Vaig ser sòcia fundadora de Músics Vendrell. He
creat Becluster amb l’artista visual Pau Casanovas, per poder connectar
persones, idees i creació, entenent l’art com a eina de transformació social.
Sóc coautora del programa Musiciona’t amb el coach Eduard Ramos, per
aprofundir en el poder de la música per mobilitzar les emocions com a eina
d’autoconeixement, estrenat al Museu Pau Casals.
El Grup de Teatre
Inestable del Vendrell es va formar l'any 1988, amb la intenció de
continuar fent teatre, amb un grup reduït de persones, en finalitzar la temporada
dels Pastorets Musicals del Vendrell, actualment Pastorets del Vendrell.
El Grup va ser format originàriament per 9
persones amb ganes de fer teatre amb els màxims interès i seriositat possibles
en els assajos i la posada en escena. No és un grup gaire prolífic pel que fa a
muntatge d'obres de teatre de text, ja que les moltes altres activitats de la
majoria dels membres i les col·laboracions amb altres agrupacions culturals i
diferents activitats teatrals dificulten l‘activitat pròpia del grup.
La "inestabilitat" del Grup és la forma
de funcionament que al principi es va decidir. No es volia dependre de cap
institució local, per tal que el director pogués triar lliurement les persones
que col·laborarien en els muntatges. De tota manera, amb el pas dels anys el
grup s’ha estabilitzat pel que fa als membres que hi participen.
D’aleshores ençà s’han portat a l’escenari una dotzena d’obres de teatre de text. Però potser la seva característica diferencial ha estat el muntatge de moltes accions de carrer, titelles, inauguracions, festes, aniversaris, etc. I un dels encàrrecs de què ens sentim més orgullosos és el que ens va fer l’ajuntament l’any 2001: recuperar el Ball de Malcasats del Vendrell, desaparegut el 1910.
I després de 33 anys, continuem fent teatre.
Pep Vinyes
Octubre 2021
Esperança Cases Prats
Barcelona 1958
Mestra artesana perfumista, especialista en el perfum com a forma d’art i attrezzo d’altres disciplines artístiques. Fundadora d’El Jardí Secret® i de l’estudi escola Bcn Art Lab®.
Em vaig formar dins la perfumeria de consum fins que vaig descobrir per
casualitat la matèria natural. A partir d'aquest punt em va caldre començar de
nou en una contra direcció força solitària.
La transparència de l’ofici em va motivar a presentar les meves obres en
escenaris internacionals que aprofundien en les diferents expressions
artístiques, impensables fins i tot ara, al nostre país. Les nominacions, els
premis i els reconeixements que han amanyagat el meu trajecte han vingut de
països avantguardistes en l’art de la perfumeria creativa, com ara els del nord
d’Europa i especialment els EUA.
En essència parteixo d’una història que vull expressar, i les meves lletres les
configuren les matèries naturals extretes per persones del jardí del món. Un
procés lent, que pot durar entre vuit mesos i un any i mig, materialitza una
creació que no arriba a un litre.
La meva via fonamental de treball ha estat sempre la recerca de sinergies amb
artistes i artesans de diverses disciplines, explorant, compartint, creant i
cercant la manera de fer visible la potència d’aquesta disciplina, que
sintonitza amb altres moviments culturals i creatius.
Els darrers anys la formació de nous perfumistes professionals i de nous
perfumistes usuaris m’ha donat molta esperança de cara a un futur més lliure,
més natural i més creatiu.
L’art interpreta el que es veu i dona forma al que no es veu. Plasma o tempteja el retrobament dels cels perduts de la Bellesa i el Bé, explora i perpetua la memòria. Aquí plàstic i literari en feliç conjunció, Antonio Hervás Amézcua i Joan Albert de la Peña, partint de la matèria primera de l’ existència, creen un món nou, més cert que el món que veuen els nostres ulls. És un món de subtileses sensibles amb les quals el pintor i el poeta ens conviden a seguir les petges de la seva pròpia experiència emotiva.
En tota obra d’ art allò que sabem caduc tendeix a eternitzar-se. La realitat exterior que ha inspirat a aquests dos subtils creadors, les vivències que ells han transformat, ens situen també a nosaltres com davant d’ un mirall on podem entreveure les traces del nostre propi itinerari anímic. Contemplem aquestes imatges, llegim aquests poemes, i tal vegada podrem retrobar en aquestes creacions alguna cosa que ressona en nosaltres, alguna cosa que sintonitza amb la nostra sensibilitat, alguna cosa que es desperta en nosaltres com després d’un llarg somni.
Oriol Pi de Cabanyes
Petges
que conflueixen
No
descobreixo res si explico que considero Antonio Hervás Amezcua un dels nostres
artistes més interessants, més singulars i més complets. Admiro profundament la
seva capacitat per suscitar dins nostre no tan sols una resposta de
reconeixement estètic, sinó una radical interpel·lació
sobre la condició humana i sobre l’empremta del passat en el present.
Resseguint aquestes Petges, anem assaborint la bellesa corprenedora, la invitació a la reflexió i el domini formidable de l’oli, el tremp d’ou, l’aquarel·la, les diverses tècniques de gravat... que Antonio Hervás Amezcua ens mostra de nou en una tria d’obres dels darrers quaranta anys de la seva impressionant trajectòria artística, incloent-hi força peces recents, que aporten encara més valor a aquesta excel·lent aventura que han bastit conjuntament dos exponents extraordinaris de la qualitat i la transcendència creativa dels autors que van més enllà de la ciutat de Barcelona i que, envoltant-la, l’engrandeixen. Em refereixo als gavanencs Antonio Hervás Amezcua i Joan Albert de la Peña, que ha publicat llibres com Camins de fum, Retrats de la frontera i Invicta dignitat.
Joan Albert de la Peña s’ha plantejat en aquesta ocasió el repte ambiciós d’escriure un conjunt de haikai inspirats en pintures i gravats d’Antonio Hervás Amezcua. I cal dir que hi ha reeixit brillantment i en una doble versió, en català i en castellà. Allunyant-se dels postulats limitatius de Carles Riba sobre els haikai, Joan Albert de la Peña hi adopta, quan encaixen amb el seu propòsit, versos acabats en síl·laba tònica i rimes (com a Moments: «Temps d’emocionar-nos! / Quan la vida tomba el cap / just per a mirar-nos»), amb la voluntat d’aconseguir noves sonoritats en un model estròfic d’origen oriental, però ja del tot naturalitzat entre nosaltres.
Amb la nostra existència anem deixant
petges, que són el testimoni del que hem sentit, pensat, viscut. D’aquest
rastre de joia i de dolor, de celebració del món, Antonio Hervás Amezcua i Joan
Albert de la Peña, en fan l’objecte del diàleg poderosament suggeridor que ara
ens proposen. Si el treball d’Antonio Hervás Amezcua es mou entre la densitat
de l’oli, la lluminositat del tremp, el traç precís i ferit del gravat o les
transparències de l’aquarel·la,
el de Joan Albert de la Peña cavalca entre la pinzellada contemplativa de qui
observa amb fascinació la natura i una dimensió més espiritual o filosòfica.
El volum s’inicia amb el quadre Niu / Nido d’Antonio Hervás Amezcua, una
pintura que és un veritable esclat de formes, textures visuals, colors i
evocacions simbòliques, i aquests versos esplèndids, d’una essencialitat
absoluta, de Joan Albert de la Peña, que ens ajuden tant a capbussar-nos de ple
en l’atmosfera i el missatge en què els autors ens conviden a entrar: «Com
volves de temps / quan tot torna al seu origen / per a ser memòria».
De vegades els autors ens acosten paratges
significatius del seu propi paisatge, com El
Far Perdut («Sense
veure albira,/ cec ciclop, el mar opac,/ foll d’aguaits a enlloc»)
o la Font de la Sentiu («El
fi regalim, / cristal·lí
vessa a la bassa / remors de silenci»), però, si examinem el volum
sencer, hi percebrem com hi acaba dominant la dimensió més meditativa i
qüestionadora, com a «Tip de silenciar-me / i encara més
de dir-me, / trio ignorar-me», «Sense
quan ni com, / quan la nostra ombra ens ateny, / ni ens troba ni som»,
de vegades íntimament relligada a la comunió amb la natura, tan determinant per
als dos autors: «Gorg
d’aigua amansida, / on abeuro el meu anhel / de quieta vida»,
i amb l’univers en què el que som s’integra: «Fonda
solitud./ Davant l’atzar del misteri, / l’auguri del Tot».
El viatge apassionant que emprenem a
través de les pàgines de Petges pels diversos estils i registres de
l’obra d’Antonio Hervás Amezcua, sempre oberta a noves lectures i
aproximacions, i pels versos tan rics de saviesa i de sentit de Joan Albert de
la Peña es clou amb un quadre i un poema que, en remetre’ns ¾precisament
quan hem arribat a la fi!¾ a l’Origen ens parlen del concepte i
l’experiència de cicle d’una manera il·lusionada i esperançadora: «No
oblida el temps blau / que, el fang, fecund somnia / prodigis de llum».
Us convido a gaudir-ne.
Carles Duarte i Montserrat
Poeta
i lingüista
L’obra que avui tenim entre mans no admet cap tancament literari. En aquest intent d’epíleg no perpetraré un extracte del llibre, perquè crec que aquest (inclòs el magnífic pròleg de Carles Duarte) no es pot sotmetre a l’encotillament de cap epíleg, ni a pretesos resums, ni crec que aquesta obra admeti cap tipus d’aclariment, ja que s’explica per si mateixa, en la seva ètica i estètica; també en la seva notable bellesa conjunta, quan versos i plasticitat s’ajusten aquí de tan reeixida manera. Entenc que resulta una obra poètica tan oberta en les seves paraules, en el seu sentit i en les seves imatges, que difícilment hi cap en ella cap epíleg. I aquesta va ser la meva percepció només posar-hi els ulls i l’enteniment damunt, cosa a la qual animo encaridament al lector.
Feia esment abans que es tractava d’una obra rematadament oberta, i crec que no dissimula gens aquesta vocació, ni la seva dimensió literària ni la plàstica. De manera que, des de la seva essèncial i potencial apertura, el lector donarà curs al més proteic de la seva imaginació, aprofitant els vocables i els traços, el color i la sintonia de les paraules. De manera que, en la seva plàstica verbal i cromàtica, hi cap guanyar la llibertat que molts sempre anem buscant.
I, clar, sense un fermall, sense final tancat, sense llindars ni closa que acotin la narrativa poètica i la seva lírica pictòrica, arribo a la conclusió que, el que hi ha contingut en aquest llibre, per descomptat, no és un segment delimitat, sinó una sort d’esfera vivificant, de missatges i lirisme, de libèrrimes rimes i suggestiva estètica.
No hi ha clau en aquesta història de «Petges» que jo arribi a desxifrar. Ni existeixen dades complementàries o secundàries que l’epilogista pogués, potser, revelar a l’atent lector. Qualsevol, mínimament avesat, trobarà en el llibre les seves claus particulars sense necessitat de majors disquisicions que en descobreixin enigmes, o quelcom ocult. Per comprendre les pedres angulars d’aquest mosaic compost de pintures i haikus, crec que l’únic que cal és la voluntat de lectura i d’intenció de deixar-se impregnar pel plugim del concís que condensen els seus versos, i també per la profunditat de la seva plàstica reconeixible. Talment que, l’únic que potser pot aportar aquest epíleg sigui una constatació obtinguda en pròpia carn, una percepció personal que es tracta d’un poemari singular, tan suggerent que resulta inclassificable.
En efecte, el poemari «Petges» que el lector té en les seves mans, és probable que no admeti ni una sola asseveració de rèplica, per més conspicu que sigui l’observador que s’afanyi en aquesta labor. Crec que, afegir text a l’escrit per de la Peña i al pintat per Hervás Amezcua, després de l’esplèndid pròleg de Carles Duarte, només serviria per a tergiversar la pregonesa plàstica i literària que habita en aquest poemari. Tant és així que, un cop bressolat pels seus tenors, pels seus continguts, l’únic que em resta és confessar-me valedor inequívoc de cadascuna de les seves pàgines, perquè en elles noto la virtualitat poètica i la presència estètica que, en un món tan ferotge com l’actual, ens permet arribats a la cruïlla, optar entre la sensibilitat artística i la carrincloneria de moda.
«Petges» és un cant a la prosperitat d’ànim, una entonació llustrada d’aquesta vida puixant que només pot oferir l’art quan suma paraules i imatges, poesia i pintura. Aquest és, segons el meu criteri, l’autèntic avenç i la veritable aventura de l’ésser humà. La prosperitat que ens proposen Joan Albert de la Peña i Antonio Hervás té poc a veure amb romes especulacions i feixucs materialismes. La d’aquest llibre és una aposta per desplegar les antenes del sentit i la sensibilitat, per atendre el que tenim davant, tot i que no ho puguem veure. Ambdós ens ofereixen en «Petges» una experiència des de la qual fer tangible aquest indret millor que tots anhelem i que ja hi era en els arcans.
En «Petges» hi trobem el tret distintiu del llenguatge poètic, en versió haikus de mètrica dúctil, sense més compromís que la sonoritat de la seva catalana llengua vernacular i la concausa de la plàstica pictòrica que amb ella empata i harmonitza.
José Ángel Marín
Universitat de Jaén
Antonio Hervás Amezcua
Nascut a Jaén l’any 1951, Antonio Hervás Amezcua viu a Gavà (Barcelona) des de l’any 1966. Es llicenciat en Pintura i Gravat per la Facultat de Belles Arts Sant Jordi i graduat en Procediments Murals per La Llotja (Barcelona). També és professor titular de dibuix.
Artista
multidisciplinari, Hervás Amezcua domina un ampli ventall de gèneres i tècniques
com ara la pintura, el gravat, l’escultura, l’obra mural i el disseny de joies.
Des de la seva
primera exposició l’any 1972, Hervás Amezcua ha gaudit del reconeixement tant
de la crítica com del públic i les seves obres s’han pogut veure per tot l’estat
Espanyol i especialment a Catalunya. També a nivell internacional, als Estats
Units —on va pintar sota el mecenatge d’Arnold Ashkenazy— a Islàndia, Brasil, Finlàndia,
Israel, Alemanya...
Pel que fa als treballs
per als espais públics, cal destacar el trencadís de la plaça Francesc Macià
de Gavà, el Monument a la pagesia a Viladecans, la façana exterior i les
escultures de l’església de El Salvador a Jaén i les escultures als jardins de
l’Acadèmia Europea d’Otzenhausen (Alemania).
Entre les
darreres exposicions cal remarcar les de la Universitat de Jaén: Homenaje a
Muñoz Molina (2007), el Museu Marítim de Barcelona: Sorres X (2008), L’Alfolí
de la Sal de L’Escala: Vestigis(2009), Museu de la Vida Rural de L’Espluga de
Francolí: Vestigis(2009), Castell de Peñíscola: Vestigis(2010), el Tinglado 4
del Port de Tarragona: Camins del mar (2011), Ca N’Amat de Viladecans: Pagesos
i vilatans (2012) i el Museu de la Vida Rural de L’Espluga de Francolí: La forma
del vent (2013).
L’any 2003 va
fundar a Gavà —juntament amb un grup d’artistes col·laboradors— la Fundació
Hervás Amezcua per a les Arts, destinada a la difusió de la creació plàstica i
literària. Entitat que manté una intensa programació i que n’és part fonamental
del teixit cultural de la ciutat.
ENLLAÇ: www.hervasamezcua.org
Per conèixer en
profunditat la seva trajectòria artística es poden consultar els llibres:
- Puig,
Arnau. Antonio Hervás Amezcua. Barcelona: Àmbit Serveis Ed.,
1993.
- AA.VV. Antonio Hervás Amezcua: obras
1993-1998. Barcelona: Ediciones Carena, 1998.
- Atienza,
José Luis. Sobre el papel. Barcelona: March Editor, 2003.
- Duarte,
Carles i Hervás, A. Ens mou la llum. Lleida: Pagès Ed., 2009.
- Duarte,
Carles. Alba del atardecer. Jaen:
Ediciones Universidad de Jaén, 2013.
- Duarte,
Carles, Hervás, A., Erre, Javier. Javier Erre, Pintaré siempre, toda la
vida. Lleida: Ed. Milenio, 2018.
Joan Albert de la Peña i Guasch
Llibres publicats:
El Temps adormit. El
Carro del Sol, 2000.
El bosc antròpic. Barcelona:
March Editor, 2004.
Camins de fum. Barcelona:
March Editor, 2008.
Nàufrags del paradís. Gavà: Ed. Pelegrín, 2011.
Retrats de la frontera. Lleida: Ònix, 2016.
Invicta dignitat. Lleida:
Ònix, 2020.
Petges – Huellas. Lleida:
Ònix, 2021.
Premis:
Premi Crisàlida de poesia, any
2000 (Barcelona)
La Catalana de lletres de
Catalunya Ràdio 2003 i 2004, (Barcelona)
Jacint Verdaguer de l’Ateneu de
Tarragona
Certamen literari del Casc Antic
de Barcelona
Premi Gorgos de poesia, (Castelló)
Certamen literari Joan Arús (Castellar
del Vallès)
Premi Joan Santamaria, (Barcelona)
25 aniversari dels Jocs Florals
del Raval 2015, (Barcelona)
Concurs de poesia Arts i Drets Humans Gavamón 2017
Poesia eròtica d'Olot 2019
—Col·laborador en els programes de Gavà Televisió al voltant del món del llibre: el Nus Gordià, i Punts de llibre.
—Recital de
poesia en companyia de primers violins del Liceu en l’acte de presentació de
Muriel Casals a Gavà, Òmnium Cultural 2013. Casal de Cultura Torre d’American
Lake.
—Representacions
música-dansa-poesia, a l’espai Maragall de Gavà, de la mà de la coreògrafa i exballarina
de la Compañía Nacional de Danza, Mudit Grau, professora durant 8 anys de
l’Institut del Teatre de Barcelona i del Centre d’Estudis Artístics Oriol
Martorell.
—Recital de
poesia Nit de la Poesia Social 2015 a la «Casa Gran», organitzat per l’Ajuntament
de Gavà amb la participació del tenor del Liceu Lluis Sintes.
—Recital de
poesia Nit de la Poesia Social 2016 amb la participació de la banda de jazz «Stoc
de Coc» al «Casal de Cultura de l’American Lake», organitzat per l’Ajuntament
de Gavà.
dissabte, 16 d’abril de 2022
Este libro no está con nadie.
Ni va contra nadie. Va sólo contra el error de los hombres, inspirado por la
angustia de que ese error se repita un día, o de que a un error procedan
errores mayores. Y este libro, no estando con nadie, podría estar con todos. En
el anhelo de una España mejor coinciden el autor, el lector, el político y aun
aquel que execrará este libro. En cuanto al camino que podría llevar a España
hacia unos mejores destinos, la disparidad es ya evidente. El choque de ideales
obedece a una ley biológica en la vida de los pueblos. Anhela una España mejor
el que propugna un ideal de concordia y de evolución constructiva, y la anhela
el que mantiene una ideal de violencia y de reforma. Por una España mejor se
agitan el que puso en la tradición sus amores y el que los puso en un afán de
creación y de reconstrucción. España, empero, y los pueblos que no son España,
viven de la realidad y no del anhelo. Viven de lo que son y no de los que sus
hombres quisieran que fuesen. El anhelo que se frustra no es más que un sueño
que se perdió en la noche.
La vida passa com un
vent de tramuntana. Et fas gran i, sense voler, rememores temps passats. Penses
en la infància, en l’adolescència, en l’edat madura. Sense nostàlgia. Amb
curiositat. Busques aquells moments de la pel·lícula de la teva existència que
t’han quedat inscrits. I t’agafen ganes de posar-los negre sobre blanc, per a
la família, per als amics, per compartir. Explicats tal com van ser? Alguns
potser sí, d’altres modificats, transformats en relats més o menys quimèrics.
Aquí, aquests «moments» són els dels estius. A cada cicle un
espai, una mar diferent. I a cada bocí de mar un color determinat que pinta les
narracions de les tres etapes amb els seus tons i matisos particulars.
Tots els qui llegireu
aquest llibre teniu estius amagats que esperen ser escrits. Segur!
Neix a Barcelona el 1938. Escola Massana. Pintura i esmalts. Funda
amb Rosa Mascaró ”Urbart Equip” (1987) on ha treballat l’esmalt des de les
petites joies fins a grans formats en acer vitrificat per a arquitectura. Ex-alumna
de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Organitza amb Clara Mir les
sessions literàries de “Poesia a la Carta” (2006). Ha escrit i publicat amb
Elisabeth Lazagabaster (Sis en Punt) (2017): “Converses inacabades amb Josep Garriga i Serra”. Des del 2008, forma
part del grup d’escriptura “Sis en Punt” amb el qual ha publicat el llibre de
contes col·lectiu “Vint-i-una camèlies i
un pessic de pols” (Ònix-2017).
A Cubelles, una vila que cerca
trobar-se a si mateixa, després del tancament de la central tèrmica, fruit dels
seus malsons de les darreres quatre dècades, unes estranyes desaparicions i
misterioses morts porten en Jacint, un ex-membre de Terra Lliure reinserit
després d'anys a la presó, a ajudar en la investigació dels fets al seu amic,
el cap de Policia Local, entre els dubtes que el frenen i l’empaiten a: l’amor,
l’arrel a la terra, l’amistat i l’honor.
Xavier Borrell
És escriptor i
gestor cultural, especialitzat en novel·la negra. Premiat en diferents
certàmens, ha publicat diverses novel·les: Amores Inciertos, El canto de la ira,
Mar en piedra, Casta Diva i el llibre de relats El baile de los negros.
Actualment,
dirigeix el web cultural Propera parada cultura i el programa de Ràdio Cubelles
Cubelles Noir Ràdio, és col·laborador del programa de Ràdio 3 (RNE) Todos somos
sospechosos i comissari del festival de Novel·la Negra Cubelles Noir.
L’any 2017 va
rebre el Premi Ciudadano Noir que lliura el festival Tenerife Noir als millors
divulgadors del gènere.
Agustí Argimon
Vicepresident del
Festival de Novel·la Negra del Garraf "Cubelles Noir" i President del
Jurat del Premi Cubelles Noir a la millor novel·la escrita per una dona en
llengua catalana. Lector de novel·la negra-criminal des de fa molts anys i
implicat en diferents moviments socials, en defensa de la llengua, la cultura i
la nació catalana.
Luis, enfermo mental crónico,
recibe una copiosa herencia a la muerte de su noble familia. A partir de ese
instante, su vida, y la de sus allegados más próximos, se transforma en un
auténtico infierno. Entre lo legado destaca la presencia de un pergamino que le
convierte en propietario exclusivo de la ermita de Torreciudad, centro
trascendental del OPUS DEI y el símbolo místico más preciado de la Orden.
Alguien, poseedor de un intelecto malévolo y, a la vez, privilegiado, anhela
conseguir obsesivamente ese documento sin que se conozcan sus verdaderas
intenciones. Para lograrlo, el anónimo psicópata pone en marcha un
desconcertante ritual, original, metódico y sangriento, donde, en una
trepidante cuenta atrás, crueles muertes se suceden concatenadas. La Unidad de
Criminalística de la Guardia Civil se ve obligada a solicitar la colaboración
de ANDREA PAXTON, prestigiosa catedrática en Neuropsiquiatría, capaz de
analizar el superdotado cerebro del asesino, según actúa, pero también la
mente enferma del heredero, que es el único que puede desvelar dónde se halla
oculto ese protocolo. En esta novela lo que parece no se corresponde en
absoluto con la realidad, y la intriga psicológica y el suspense están
presentes desde el primer capítulo hasta el último. El final de la trama no
deja a nadie indiferente…
Mariano Badía Buil
Nace en Estadilla (Huesca), 1957. Una vez finalizada su formación
académica, y tras licenciarse en Filosofía y Letras por la Universidad de
Zaragoza, donde cursó la especialidad en Arqueología, Prehistoria e Historia
Antigua, ha simultaneado sus actividades laborales de investigación, con
asiduas colaboraciones en prensa y radio. Este polifacético autor de aportaciones
en diferentes obras colectivas y de varios libros de gran éxito editorial, ha
sido reconocido con entusiasmo por público y crítica especializada, y
galardonado en la modalidad de relatos cortos, con prestigiosos premios
literarios de ámbito nacional.
Detective Privado, Criminalista, Científico Forense,
Arqueólogo, Historiador, Perito en Psicología Judicial, Locutor de Radio y
Profesor Universitario, Mariano Badía, con una narrativa excepcional, amena e
impactante, depurada técnica para escribir y brillante capacidad para imaginar,
nos brinda en este tomo su primera novela negra. Una atmósfera absorbente
engancha al lector hasta el último capítulo de este “thriller” sumamente
adictivo. Con esta sobrecogedora obra, plena de crípticas sorpresas, intriga
psicológica e ingenioso misterio, se consolida como uno de los más claros
valores aragoneses en alza de la narrativa de suspense actual.
La proposta del llibre és presentar i fer visible un
conjunt de dones que, cadascuna des de les seves possibilitats i àrees
d’influència, van optar pel reconeixement i la professionalitat.
El llibre mostra un retaule prou ampli de la societat
vendrellenca, ja que el treball d’investigació (hemeroteca, censos de població
i actes d’Ajuntament) abraça des de noies de la comarca que feien de minyones a
dones que es dedicaven a escriure.
La segona part del llibre tracta de la presència de Carme
Karr al Baix Penedès, una de les promotores principals del feminisme de
començaments del segle xx. El fet
que l’autora passés estius a Coma-ruga és d’una gran rellevància, perquè va
deixar dues impressions meravelloses de la platja: «Estiuenca» i «Platja».
Finalment, el llibre també remarca l’homenatge que l’any 1909 les feministes
van dedicar a Margarita Jorge, la mare del dramaturg Àngel Guimerà.
Neus Oliveras Samitier
Llicenciada en filologia anglesa i catalana, participa de
molt jove en activitats literàries com la revista Faig a Manresa, la seva ciutat natal. L’any 1974, guanya el premi
de contes Cavall Fort. Professora de
Literatura i Arts Escèniques a l’Institut Baix Penedès del Vendrell i creadora
de muntatges teatrals com L’oda infinita o
Espai buit i de projectes pedagògics
com 10 anys sense Maria-Mercè Marçal.
Autora de diferents itineraris: Joan
Perucho i Albinyana, Itinerari
literari pel Vendrell, i coautora de
La Barcelona de Guimerà i Ramon Ramon
i Vidales.
Des del 2002 coordina el Club de Lectura de la Biblioteca
Pública Terra Baixa.
Autora de nombrosos estudis literaris, exposicions i
literatura infantil, entre altres.
No había
necesidad de mirarlo dos veces para percibir en su plenitud aquel rostro tan atípico,
más cercano al de un aguilucho que al de una persona normal y corriente. En su
cara, todos los huesos pugnaban por hacerse notar, y algunos lo conseguían,
aunque el que con mayor abundancia lograba sobresalir tanto en su largueza como
en su indomable abultamiento era el apéndice nasal: ¡una prominente nariz
propiamente quevedesca!
Novela desenfadada
de entretenimiento.
Santiago Maestro
Terraza
Destacamos sus publicaciones y premios…
POESÍA: Cosas Mías, La tierra del sol
TEATRO: A la pata coja, Oposiciones para opositar,
Las Galletas del Amor ó ¡Cuídate la contractura, Pepe!, Los Costureros, A la
vejez, tontadas, De oficio, Justicia: un sueño de libertad, L’anella de Cal
Buffalà
NOVELA: ¡Poder, no hay quien pueda contigo!, Poder,
qui et pogués arreplegar!, Recias telas de araña, Juan de Lanuza IV Justicia de
Aragón, La verdadera historia de Pichorras en Pastriz, El vestíbulo del cielo
ANTOLOGÍAS: Relatos para el número 100, Escritores
Recónditos, Revista trébede
PREMIOS: A la pata coja Corral de Comedias Premio
Nacional de Almagro, Oposiciones para opositar Corral de Comedias Premio
Nacional de Almagro
Els Homes i Madones de Paratge de Lleida, com a promotora
cultural, i amb el suport dels Amics Unesco Lleida, lliuren aquest llibre a
tots els amants de la poesia. Una nova proposta de caràcter anual en el
panorama poètic, per donar veu a nous talents i que recull també altres veus més
expertes. Coincident en homenatge i commemoració de Gabriel Ferrater, de qui
recordem els 100 anys del seu naixement.
Aquest any el poemari es fa en benefici dels refugiats
d’Ucraïna.
El llibre recull els poemes d’una dotzena de poetes, i
inclou traduccions a l’anglès i a l’ucraïnès.
AAVV:
Roman Butkovskyy, Eduard
Miró i Saladrigas, Carme Cruelles Rosales, Roseta Jáuregui Curto, Nati Regàs
Pascual, Raquel Serra, Montse Ginestà, Manuel Tosca i López,
Nuria Pradas, Jaume Climent Oliveras, Joana Bagur Florit, Carme Romia i Agustí,
Sedacrof.
diumenge, 13 de febrer de 2022
L’any mil nou-cents trenta sis, sense ser
conscients del que passava, tenia lloc el primer èxode d'alguns dels infants,
provocat pels pistolers i incontrolats,. Això passava mentre la població
en general sortejava les dificultats pròpies d’una guerra, la Guerra Civil, i
suportava l'entrada dels nacionals a la ciutat de Lleida, una ciutat que
aleshores era un lloc trist, destrossat. Aquests usurpadors van topar amb la mirada de les cares de les mares lleidatanes, plenes de
desànim horror en trobar-se les seves llars saquejades o malmeses i, mentre al
mateix temps, bressolaven aquella nena o nen de tres anys. Aquest llibre vol
mostrar, des de la mirada d’un nen, però amb el coneixement acumulat d’un
adult, què representa viure en un estat
polític d'un sol partit cooperant amb el
cos militar i el catòlic, resultant una
dictadura repressiva, on els infants no van conèixer res més: classificacions, negació de la seva llengua i engany de la
veritat mitjançant la llei de censura a la
premsa escrita, radiofònica i després televisiva. Els nens i nenes que van
viure aquesta vida, marcada per dictadors amb la creença de tenir una sola
veritat, la seva veritat, nascuts de pares del mal necessitaven ser reeducats
per construir una vida en llibertat.
Cal treure la pols del bagul de la desmemòria, obrir-lo
per poder retornar al passat... Hem d'aprofitar l'oportunitat que ens facilita
la Llei de la Memòria Històrica del segle vint-i-u, poder fer allò que ens
guardàvem i obrir el bagul sense por i amb la cara ben alta... Així tots els
que d'una manera directa o indirecta fórem perjudicats per un alçament militar
i una dictadura repressiva tindrem el dret de netejar la nostra ment i d’alliberar-nos
d'un pes de molts anys enrere. Per poder fer aquesta feina, ha calgut fer una
passa endarrere de vuitanta-quatre anys.
Els
que nasquérem pocs dies abans del funest divuit de juliol de mil nou-cents
trenta-sis no tenim gaire a la memòria el desastre de la guerra, però sí el
dels anys mil nou-cents quaranta i posteriors.
Que en tenim de coses
guardades al bagul de la desmemòria... Ja era hora de desempolsar-lo! La
tranquil·litat que ens dóna poder recordar i poder tirar en cara allò que van
fer totes aquelles persones que, vives o mortes, foren causants de tantes
desgràcies... Ara bé, de rancúnia, cap; de ganes de venjança, menys. Encara que
fos en fascicles, després de la infantesa i de l’adolescència, ja podíem
escriure un llibre de la nostra història. Ara, a la nostra vellesa, creiem que
tenim tot el dret a fer-ho perquè es faci un bon crit de cara en l’aire i perquè
mai més ens hàgim de penedir d’un desastre com una guerra civil.
Són molts els infants de
l’època que mai conegueren els seus pares..., no sabien què és viure amb ells i
arribaren a ignorar la utilitat de tenir-ne. Molts d’aquests nens, agafats de
la mà de les seves mares, dia a dia, trobaven el nom del seu pare a la maleïda
porta de la presó... O aquell nen o nena que va haver de presenciar com quatre
energúmens colpejaven la seva mare i li tallaven els cabells amb unes
tisores... O que, per ignorància o mals instints, el seu pare havia sigut
assassinat a les portes de casa seva o en ple carrer.
Els infants del trenta-sis i
d’anys pròxims som els oblidats d’allò que ocorreguí. No per voluntat pròpia,
sinó per una guerra provocada per un aixecament militar en contra de la
República i de la democràcia.
Vàrem haver d’enfrontar-nos a
la repressió, que per nosaltres començà amb la depuració de molts dels mestres
de sentiment republicà, que foren substituïts per altres afins al nou règim...
La duresa a les classes de molts d’aquests nous professors i mestres s’assemblava
a la disciplina militar. Sí! És veritat. Ho vàrem viure i s’ajusta a la
història. El que ens provocava més tristor fora que, en aquells temps, la
protecció dels pares envers els mestres i professors era total. Tant se val que
el mestre ens passés la mà pel camal dels pantalons curts, que ens tanquessin
en una cambra fosca, que ens clavessin una sèrie de cleques que originaven una
vermellor i escalfor a les galtes que anava acompanyada d’un fort dolor, que
ens estiressin de les orelles. Nosaltres responíem amb disciplina, cosa que
feia que el nostre dolor fes mal a les consciències dels mestres, professors i
professores. Entre misèries com la mala nutrició i la falta d’estimació a l’escola,
dia a dia, la nostra maduresa anava augmentant. En complir nou anys, la nostra
fortalesa era la de canalla de catorze.
Ens diuen que parlar del passat és molt difícil i molt compromès, que
encara que la història sigui veritat, després de vuitanta anys és molt difícil
justificar-la. Senyors! Per a vostès la
seva història és constant i perdurable pels segles dels segles; la
nostra, no! Alguns dels nostres ja no hi són i d’altres ignorem el nostre final
(és llei de vida), però els que encara defensem allò que vàrem viure som una
realitat i una veritat.
Alfredo Cabasés Fuentes
Reconec que ja soc gran, m'he fet
gran, però i què? Sempre he sabut reconèixer que el "present està a
l'ombra del passat", així ha estat la meva vida, primer vaig ser del
present, ara al dia d'avui, em passejo per l'ombra juntament amb la meva
família, ¡tota la família!
Aquest passat en que vaig tenir
la sort de trobar la meva muller de tota la vida..., amiga, amant, treballadora
i d'una qualitat excepcional com a mare, que amb ella i tres fills, els quals ens
van alegrar la vida, ja a la maduresa, amb quatre nets, som una família.
He procurat ser honest com a
estudiant i com a treballador. Vaig néixer en aquesta ciutat de Lleida el 5 de
maig de mil nou cents trenta sis, any crucial i mal moment per als ciutadans
d'aquest poble. Tot i això els esforços dels meus pares i jo com a continuador, fa que les cordes que en
subjectaren, en temps de dictadura, no em privessin de lluitar fins aconseguir
l'ombra que ara gaudeixo.
L'ombra que s’estén des del
passat és gran, molt gran i jo ho he sabut aprofitar; primer amb la Padrina,
llibre homenatge a la mare del meu pare; segon, Lleida, crònica 1933, llibre a
la memòria de la gent lleidatana de l’època; i ara Nenes i nens del 1936, penes
i alegries dels infants en aquells primers anys de la dictadura. Un llibre on a
més de ser l'autor en soc
testimoni.