Este libro no está con nadie. Ni va contra nadie. Va sólo contra el error de los hombres, inspirado por la angustia de que ese error se repita un día, o de que a un error procedan errores mayores. Y este libro, no estando con nadie, podría estar con todos. En el anhelo de una España mejor coinciden el autor, el lector, el político y aun aquel que execrará este libro. En cuanto al camino que podría llevar a España hacia unos mejores destinos, la disparidad es ya evidente. El choque de ideales obedece a una ley biológica en la vida de los pueblos. Anhela una España mejor el que propugna un ideal de concordia y de evolución constructiva, y la anhela el que mantiene una ideal de violencia y de reforma. Por una España mejor se agitan el que puso en la tradición sus amores y el que los puso en un afán de creación y de reconstrucción. España, empero, y los pueblos que no son España, viven de la realidad y no del anhelo. Viven de lo que son y no de los que sus hombres quisieran que fuesen. El anhelo que se frustra no es más que un sueño que se perdió en la noche.

Bartolomé Soler

Nació en Sabadell, en 1894, y falleció en Palau-solità i Plegamans, en 1975. De formación autodidacta, emigró primero a Francia y después a Latinoamérica, desempeñando los más diversos oficios en Argentina y Chile, mientras iniciaba su carrera literaria, orientada fundamentalmente a la narrativa y al teatro. Regresó a España en 1917. En 1922 fundó su propia compañía, con la que debutó en el Teatro Romea de Barcelona. Residió varios años en Madrid. En 1930 viajó de nuevo al continente americano para impartir cursos de Literatura en diversas universidades e instituciones culturales. Fue un intelectual atípico en su época. Se mostró contrario a los preceptos de la Generación del 98 y se inclinó por las técnicas narrativas del naturalismo. En 1927 editó su primera novela, Marcos Villarí, que tuvo una buena acogida. Patapalo (1949), obtuvo el Premio ‘Ciudad de Barcelona’. Los muertos no se cuentan (1960), recibió el Premio Nacional de Literatura ‘Miguel de Cervantes’. Además de una amplia producción narrativa y teatral, incluidas sus Memorias en tres entregas (1963-1965), es autor de dos ensayos: Cartas a un cacique (1941) y el libro que aquí se presenta.

La vida passa com un vent de tramuntana. Et fas gran i, sense voler, rememores temps passats. Penses en la infància, en l’adolescència, en l’edat madura. Sense nostàlgia. Amb curiositat. Busques aquells moments de la pel·lícula de la teva existència que t’han quedat inscrits. I t’agafen ganes de posar-los negre sobre blanc, per a la família, per als amics, per compartir. Explicats tal com van ser? Alguns potser sí, d’altres modificats, transformats en relats més o menys quimèrics.

Aquí, aquests «moments» són els dels estius. A cada cicle un espai, una mar diferent. I a cada bocí de mar un color determinat que pinta les narracions de les tres etapes amb els seus tons i matisos particulars.

Tots els qui llegireu aquest llibre teniu estius amagats que esperen ser escrits. Segur!

Marta Malleu Solà

Neix a Barcelona el 1938. Escola Massana. Pintura i esmalts. Funda amb Rosa Mascaró ”Urbart Equip” (1987) on ha treballat l’esmalt des de les petites joies fins a grans formats en acer vitrificat per a arquitectura. Ex-alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Organitza amb Clara Mir les sessions literàries de “Poesia a la Carta” (2006). Ha escrit i publicat amb Elisabeth Lazagabaster (Sis en Punt) (2017): “Converses inacabades amb Josep Garriga i Serra”. Des del 2008, forma part del grup d’escriptura “Sis en Punt” amb el qual ha publicat el llibre de contes col·lectiu “Vint-i-una camèlies i un pessic de pols” (Ònix-2017).

A Cubelles, una vila que cerca trobar-se a si mateixa, després del tancament de la central tèrmica, fruit dels seus malsons de les darreres quatre dècades, unes estranyes desaparicions i misterioses morts porten en Jacint, un ex-membre de Terra Lliure reinserit després d'anys a la presó, a ajudar en la investigació dels fets al seu amic, el cap de Policia Local, entre els dubtes que el frenen i l’empaiten a: l’amor, l’arrel a la terra, l’amistat i l’honor. 

Xavier Borrell

És escriptor i gestor cultural, especialitzat en novel·la negra. Premiat en diferents certàmens, ha publicat diverses novel·les: Amores Inciertos, El canto de la ira, Mar en piedra, Casta Diva i el llibre de relats El baile de los negros.

Actualment, dirigeix el web cultural Propera parada cultura i el programa de Ràdio Cubelles Cubelles Noir Ràdio, és col·laborador del programa de Ràdio 3 (RNE) Todos somos sospechosos i comissari del festival de Novel·la Negra Cubelles Noir.

L’any 2017 va rebre el Premi Ciudadano Noir que lliura el festival Tenerife Noir als millors divulgadors del gènere.

Agustí Argimon

Vicepresident del Festival de Novel·la Negra del Garraf "Cubelles Noir" i President del Jurat del Premi Cubelles Noir a la millor novel·la escrita per una dona en llengua catalana. Lector de novel·la negra-criminal des de fa molts anys i implicat en diferents moviments socials, en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana.

 

Luis, enfermo mental crónico, recibe una copiosa herencia a la muerte de su noble familia. A partir de ese instante, su vida, y la de sus allegados más próxi­mos, se transforma en un auténtico infierno. Entre lo legado destaca la presencia de un pergamino que le convierte en propietario exclusivo de la ermita de Torreciudad, centro trascendental del OPUS DEI y el símbolo místico más preciado de la Orden. Alguien, poseedor de un intelecto malévolo y, a la vez, privilegiado, anhela conseguir obsesivamente ese documento sin que se conozcan sus verdaderas intenciones. Para lograrlo, el anónimo psicópata pone en marcha un desconcertante ritual, original, metódico y sangriento, donde, en una trepidante cuenta atrás, crueles muertes se suceden conca­tenadas. La Unidad de Criminalística de la Guar­dia Civil se ve obligada a solicitar la colaboración de ANDREA PAXTON, prestigiosa catedrática en Neuropsiquiatría, capaz de analizar el superdota­do cerebro del asesino, según actúa, pero también la mente enferma del heredero, que es el único que puede desvelar dónde se halla oculto ese protocolo. En esta novela lo que parece no se corresponde en absoluto con la realidad, y la intriga psicológica y el suspense están presentes desde el primer capítulo hasta el último. El final de la trama no deja a na­die indiferente…

Mariano Badía Buil

Nace en Estadilla (Huesca), 1957. Una vez finalizada su for­mación académica, y tras licenciarse en Filosofía y Letras por la Universidad de Zaragoza, donde cursó la especialidad en Arqueología, Prehistoria e Histo­ria Antigua, ha simultaneado sus actividades labo­rales de investigación, con asiduas colaboraciones en prensa y radio. Este polifacético autor de aporta­ciones en diferentes obras colectivas y de varios li­bros de gran éxito editorial, ha sido reconocido con entusiasmo por público y crítica especializada, y galardonado en la modalidad de relatos cortos, con prestigiosos premios literarios de ámbito nacional.

Detective Privado, Criminalista, Científico Foren­se, Arqueólogo, Historiador, Perito en Psicología Judicial, Locutor de Radio y Profesor Universita­rio, Mariano Badía, con una narrativa excepcional, amena e impactante, depurada técnica para escribir y brillante capacidad para imaginar, nos brinda en este tomo su primera novela negra. Una atmósfera absorbente engancha al lector hasta el último capí­tulo de este “thriller” sumamente adictivo. Con esta sobrecogedora obra, plena de crípticas sorpresas, intriga psicológica e ingenioso misterio, se conso­lida como uno de los más claros valores aragoneses en alza de la narrativa de suspense actual.

La proposta del llibre és presentar i fer visible un conjunt de dones que, cadascuna des de les seves possibilitats i àrees d’influència, van optar pel reconeixement i la professionalitat.

El llibre mostra un retaule prou ampli de la societat vendrellenca, ja que el treball d’investigació (hemeroteca, censos de població i actes d’Ajuntament) abraça des de noies de la comarca que feien de minyones a dones que es dedicaven a escriure.

La segona part del llibre tracta de la presència de Carme Karr al Baix Penedès, una de les promotores principals del feminisme de començaments del segle xx. El fet que l’autora passés estius a Coma-ruga és d’una gran rellevància, perquè va deixar dues impressions meravelloses de la platja: «Estiuenca» i «Platja». Finalment, el llibre també remarca l’homenatge que l’any 1909 les feministes van dedicar a Margarita Jorge, la mare del dramaturg Àngel Guimerà.

         Neus Oliveras Samitier

Llicenciada en filologia anglesa i catalana, participa de molt jove en activitats literàries com la revista Faig a Manresa, la seva ciutat natal. L’any 1974, guanya el premi de contes Cavall Fort. Professora de Literatura i Arts Escèniques a l’Institut Baix Penedès del Vendrell i creadora de muntatges teatrals com L’oda infinita o Espai buit i de projectes pedagògics com 10 anys sense Maria-Mercè Marçal. Autora de diferents itineraris: Joan Perucho i Albinyana, Itinerari literari pel Vendrell, i coautora de La Barcelona de Guimerà i Ramon Ramon i Vidales.

Des del 2002 coordina el Club de Lectura de la Biblioteca Pública Terra Baixa.

Autora de nombrosos estudis literaris, exposicions i literatura infantil, entre altres.

No había necesidad de mirarlo dos veces para percibir en su plenitud aquel rostro tan atípico, más cercano al de un aguilucho que al de una persona normal y corriente. En su cara, todos los huesos pugnaban por hacerse notar, y algunos lo conseguían, aunque el que con mayor abundancia lograba sobresalir tanto en su largueza como en su indomable abultamiento era el apéndice nasal: ¡una prominente nariz propiamente quevedesca!

Novela desenfadada de entretenimiento.

         Santiago Maestro Terraza

 

Destacamos sus publicaciones y premios…

POESÍA: Cosas Mías, La tierra del sol

TEATRO: A la pata coja, Oposiciones para opositar, Las Galletas del Amor ó ¡Cuídate la contractura, Pepe!, Los Costureros, A la vejez, tontadas, De oficio, Justicia: un sueño de libertad, L’anella de Cal Buffalà

NOVELA: ¡Poder, no hay quien pueda contigo!, Poder, qui et pogués arreplegar!, Recias telas de araña, Juan de Lanuza IV Justicia de Aragón, La verdadera historia de Pichorras en Pastriz, El vestíbulo del cielo

ANTOLOGÍAS: Relatos para el número 100, Escritores Recónditos, Revista trébede

PREMIOS: A la pata coja Corral de Comedias Premio Nacional de Almagro, Oposiciones para opositar Corral de Comedias Premio Nacional de Almagro

Els Homes i Madones de Paratge de Lleida, com a promotora cultural, i amb el suport dels Amics Unesco Lleida, lliuren aquest llibre a tots els amants de la poesia. Una nova proposta de caràcter anual en el panorama poètic, per donar veu a nous talents i que recull també altres veus més expertes. Coincident en homenatge i commemoració de Gabriel Ferrater, de qui recordem els 100 anys del seu naixement.

Aquest any el poemari es fa en benefici dels refugiats d’Ucraïna.

El llibre recull els poemes d’una dotzena de poetes, i inclou traduccions a l’anglès i a l’ucraïnès.

 

AAVV:

Roman Butkovskyy, Eduard Miró i Saladrigas, Carme Cruelles Rosales, Roseta Jáuregui Curto, Nati Regàs Pascual, Raquel Serra, Montse Ginestà, Manuel Tosca i López, Nuria Pradas, Jaume Climent Oliveras, Joana Bagur Florit, Carme Romia i Agustí, Sedacrof.

 

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

L’any mil nou-cents trenta sis, sense ser conscients del que passava, tenia lloc el primer èxode d'alguns dels infants, provocat pels pistolers i incontrolats,. Això passava mentre la població en general sortejava les dificultats pròpies d’una guerra, la Guerra Civil, i suportava l'entrada dels nacionals a la ciutat de Lleida, una ciutat que aleshores era un lloc trist, destrossat. Aquests usurpadors van topar amb la mirada de les cares de les mares lleidatanes, plenes de desànim horror en trobar-se les seves llars saquejades o malmeses i, mentre al mateix temps, bressolaven aquella nena o nen de tres anys. Aquest llibre vol mostrar, des de la mirada d’un nen, però amb el coneixement acumulat d’un adult, què representa viure  en un estat polític d'un sol partit  cooperant amb el cos militar i el catòlic, resultant  una dictadura repressiva, on els infants no van conèixer res més: classificacions,  negació de la seva llengua i engany de la veritat mitjançant la llei de censura  a la premsa escrita, radiofònica i després televisiva. Els nens i nenes que van viure aquesta vida, marcada per dictadors amb la creença de tenir una sola veritat, la seva veritat, nascuts de pares del mal necessitaven ser reeducats per construir una vida en llibertat.

Cal treure la pols del bagul de la desmemòria, obrir-lo per poder retornar al passat... Hem d'aprofitar l'oportunitat que ens facilita la Llei de la Memòria Històrica del segle vint-i-u, poder fer allò que ens guardàvem i obrir el bagul sense por i amb la cara ben alta... Així tots els que d'una manera directa o indirecta fórem perjudicats per un alçament militar i una dictadura repressiva tindrem el dret de netejar la nostra ment i d’alliberar-nos d'un pes de molts anys enrere. Per poder fer aquesta feina, ha calgut fer una passa endarrere de vuitanta-quatre anys.

Els que nasquérem pocs dies abans del funest divuit de juliol de mil nou-cents trenta-sis no tenim gaire a la memòria el desastre de la guerra, però sí el dels anys mil nou-cents quaranta i posteriors.

Que en tenim de coses guardades al bagul de la desmemòria... Ja era hora de desempolsar-lo! La tranquil·litat que ens dóna poder recordar i poder tirar en cara allò que van fer totes aquelles persones que, vives o mortes, foren causants de tantes desgràcies... Ara bé, de rancúnia, cap; de ganes de venjança, menys. Encara que fos en fascicles, després de la infantesa i de l’adolescència, ja podíem escriure un llibre de la nostra història. Ara, a la nostra vellesa, creiem que tenim tot el dret a fer-ho perquè es faci un bon crit de cara en l’aire i perquè mai més ens hàgim de penedir d’un desastre com una guerra civil.

Són molts els infants de l’època que mai conegueren els seus pares..., no sabien què és viure amb ells i arribaren a ignorar la utilitat de tenir-ne. Molts d’aquests nens, agafats de la mà de les seves mares, dia a dia, trobaven el nom del seu pare a la maleïda porta de la presó... O aquell nen o nena que va haver de presenciar com quatre energúmens colpejaven la seva mare i li tallaven els cabells amb unes tisores... O que, per ignorància o mals instints, el seu pare havia sigut assassinat a les portes de casa seva o en ple carrer.

Els infants del trenta-sis i d’anys pròxims som els oblidats d’allò que ocorreguí. No per voluntat pròpia, sinó per una guerra provocada per un aixecament militar en contra de la República i de la democràcia.

Vàrem haver d’enfrontar-nos a la repressió, que per nosaltres començà amb la depuració de molts dels mestres de sentiment republicà, que foren substituïts per altres afins al nou règim... La duresa a les classes de molts d’aquests nous professors i mestres s’assemblava a la disciplina militar. Sí! És veritat. Ho vàrem viure i s’ajusta a la història. El que ens provocava més tristor fora que, en aquells temps, la protecció dels pares envers els mestres i professors era total. Tant se val que el mestre ens passés la mà pel camal dels pantalons curts, que ens tanquessin en una cambra fosca, que ens clavessin una sèrie de cleques que originaven una vermellor i escalfor a les galtes que anava acompanyada d’un fort dolor, que ens estiressin de les orelles. Nosaltres responíem amb disciplina, cosa que feia que el nostre dolor fes mal a les consciències dels mestres, professors i professores. Entre misèries com la mala nutrició i la falta d’estimació a l’escola, dia a dia, la nostra maduresa anava augmentant. En complir nou anys, la nostra fortalesa era la de canalla de catorze.

Ens diuen que parlar del passat és molt difícil i molt compromès, que encara que la història sigui veritat, després de vuitanta anys és molt difícil justificar-la. Senyors! Per a vostès la  seva història és constant i perdurable pels segles dels segles; la nostra, no! Alguns dels nostres ja no hi són i d’altres ignorem el nostre final (és llei de vida), però els que encara defensem allò que vàrem viure som una realitat i una veritat.

Alfredo Cabasés Fuentes

Reconec que ja soc gran, m'he fet gran, però i què? Sempre he sabut reconèixer que el "present està a l'ombra del passat", així ha estat la meva vida, primer vaig ser del present, ara al dia d'avui, em passejo per l'ombra juntament amb la meva família, ¡tota la família!

Aquest passat en que vaig tenir la sort de trobar la meva muller de tota la vida..., amiga, amant, treballadora i d'una qualitat excepcional com a mare, que amb ella i tres fills, els quals ens van alegrar la vida, ja a la maduresa, amb quatre nets, som una família.

He procurat ser honest com a estudiant i com a treballador. Vaig néixer en aquesta ciutat de Lleida el 5 de maig de mil nou cents trenta sis, any crucial i mal moment per als ciutadans d'aquest poble. Tot i això els esforços dels meus pares i  jo com a continuador, fa que les cordes que en subjectaren, en temps de dictadura, no em privessin de lluitar fins aconseguir l'ombra que ara gaudeixo.

L'ombra que s’estén des del passat és gran, molt gran i jo ho he sabut aprofitar; primer amb la Padrina, llibre homenatge a la mare del meu pare; segon, Lleida, crònica 1933, llibre a la memòria de la gent lleidatana de l’època; i ara Nenes i nens del 1936, penes i alegries dels infants en aquells primers anys de la dictadura. Un llibre on a més de ser l'autor en soc  testimoni.  

 

L’electricitat és un fenomen conegut des de molt antic. L’any 600 aC, Tales de Milet ja va conèixer que l’ambre té la propietat d’atreure certs objectes tot fregant-lo. Però no és fins als segles XVIII i XIX quan  les investigacions en aquest camp avancen de tal manera que crearan les bases del que avui coneixem com a electricitat: personatges com Volta, Faraday, Ohm, Orested, Joule, Edison, Franklin, Hertz... van ser cabdals en aquest avenç. Potser el més conegut és Thomas A. Edison, creador de la primera bombeta amb fil incandescent. 

L’aparició d’aquesta font d’energia va donar lloc al que anomenem la segona revolució industrial, però sobretot va significar un canvi social. La il·luminació, l’aparició dels electrodomèstics, la millora en el transport i la mecanització d’empreses han estat processos que han canviat la manera de viure i de pensar de les persones. 

Aquest innovació  va continuar donant lloc a l’electrònica (l’anomenada tercera revolució industrial). L’aparició al segle XX dels transistors, telefonia, televisió, informàtica, robòtica o internet ens han portat a un altre món totalment diferent que molt poc podien imaginar aquella gent de  final del segle XIX quan van poder il·luminar amb bombetes elèctriques les seves llars.

Com tota innovació, l’inici de l’electricitat també es deu a gent valenta que vol introduir aquests canvis malgrat les dificultats, i el Vendrell no en va ser una excepció. El procés d’electrificació del municipi s’inicia amb una primera proposta el 1904 de crear una central aprofitant el cabal sobrant d’aigua de Tomoví, però no es fa efectiu fins al 1909 amb una central tèrmica a la carretera de Santa Oliva. El Baix Penedès fou una de les darreres comarques catalanes a tenir electricitat, i aquest procés no acabà fins al 1952 amb l’electrificació del poble de Sant Vicenç de Calders, després de l’Estació de Sant Vicenç de Calders el 1913 i de Sant Salvador o Coma-ruga el 1923.

-------------------------

Paraules com  escarxofa, estenalles, mixó, aboi, catxar, petarols, embastida, endimari, electra... són molt pròpies del nostre parlar, un parlar a mig camí entre el Camp de Tarragona i l’àrea d’influència de Barcelona que crea una variant penedesenca molt particular.

I precisament electra és un d’aquells mots que al Vendrell hem utilitzat durant molts anys i que a hores d’ara no estaria massa segur de la seva generalització, però que considero que cal reivindicar.

Aquest mot apareix com a nom de l’empresa que es crea al Vendrell el 1909 per distribuir electricitat a la vila. Però també el trobem a les companyies de Vilafranca, Igualada o Reus. O fins i tot en indrets més llunyans, com alguns llocs del País Valencià o de Galícia.

No apareix com a tal als diccionaris. Coromines l’esmenta com una abreviació d’electricitat,  “sobretot en ambients pagesívols”. 

En el cas del Vendrell, abans de crear-se la companyia, a les notícies que trobem a la premsa local ja es feia servir aquesta paraula. Així doncs, són les companyies les que donen nom a aquest mot, o és la gent que escurça una paraula innovadora i massa llarga de pronunciar, com és electricitat?

Sigui com sigui, aquí encara diem: ha arribat l’electra, ha marxat l’electra o ja tenim electra (o fins i tot més abreujat: lectra).

---------------------------

Josep Borrut Casellas

Des de fa tres anys, jubilat. Mestre. Màster en Gestió de Centres Educatius (UOC), Post-grau en llibres per a infants i joves (UAB)  Especialització en biblioteques escolars i infantils (UVic). Premi MEC d’innovació de Biblioteques escolars.

En el temps lliure, pagès, estudiar la  història local,  recuperar i fer conèixer les construccions de Pedra Seca i fer d’avi.

Publicacions: 

Imatges de Sant Vicenç de Calders. Ajuntament del Vendrell 1992

La Premsa de Lliura Sant Vicenç de Calders. Editat per Josep Güell El Vendrell 2005

La Guerra dels avis. Col·lecció Contes del Penedès .El Cep i la Nansa i  Fundació Àngels Garriga de Mata 2007

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

És una àmplia col·lecció d’imatges de portes, feta per l’Olga Pros Jané en les seves sortides amb bicicleta per indrets diversos; lligades per un text en format de conte, nascut després d’haver contemplat amb deteniment les fotografies.

Cadascuna em feia imaginar una utilitat a la porta representada, que qui sap si tenia. Totes sumades em van suggerir la història de la fundació d’una ciutat, nascuda d’una necessitat puntual, i continuada amb tot un seguit de pegats per a solucionar els mals sorgits del dia a dia i de les relacions humanes. El final és el més habitual per a la resolució de conflictes amb improvisacions.

El primer plaer que recordo haver descobert va ser el de llegir i, al cap de ben poc, el d’escriure. Els anys van fer que cada cop em complaguessin més. Tots dos es van convertir en una sana dependència. La d’escriure me l’han premiat i publicat força; les darreres peces han estat: Cadells de gat (Ònix 2020) i Motor de sang (Onada 2021).

Nati Soler Alcaide, (Llorenç del Penedès, 1959)

La nostra amistat vivia en paral·lel, fins que ens vam tornar a trobar i aquí va començar a obrir-se un món nou per a mi, desconegut, i també un gran repte, il·lustrar poemes. Cadells de gat (Ònix 2020). I ara un nou projecte, Portes...

Olga Pros Jané, (Llorenç del Penedès, 1959)

 

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

Els autors s’endinsen en un laberint filosòfic que vol sacsejar l’interior del lector a partir de les imatges i les paraules. Un art sensitiu i polièdric que amalgama la filosofia i la reflexió a partir de l’experiència sensorial viscuda en la lectura i la contemplació, tot un repte! El camí cap al coneixement sobre la condició humana, de llarg recorregut en l’art pictòric i la poesia per arribar a la comprensió viscudament des dels sentits i les emocions.

Mireia Juanola i Codina, Barcelona (1964). Llicenciada en psicologia, especialista en Psicologia clínica i lingüista. 

Implicada en l’associacionisme i els moviments socials, és autora del llibre Un nou país. Una nova política (Pagès Editors, 2015) que aporta noves idees sobre les necessitats humanes i una imprescindible nova organització política, per a una societat basada en els valors. Professional de trinxera, busca respostes a les incongruències d’una societat plena de contradiccions i d’injustícies. 

També participa periòdicament en diaris digitals i, en els seus moments de lleure, escriu poesia. Poeta amateur, ha participat en diversos recitals de poesia, i escriu particularment de forma espontània en el que anomena «Poesia de sensació» en què la poesia esdevé l’art de convertir els mots en emocions i sensacions; es tracta d’arribar a la comprensió dels poemes a través dels sentits, poemes que han de ser sensitius i emocionals i s’han de copsar des de dins el cor. 

Per a ella la poesia és «...fer que el lector pugui sentir l'emoció que li transmet la paraula a dins seu, en la seva pell, experimentar-ho, com qui menja un guisat «esferificat», d'aquests moderns, en què l'experienciació emocional t'exploti dins de l'ànima, et sacsegi per dins i t'obri a noves dimensions espirituals!»

Joan Descals i Esquius, Sant Fruitós de Bages (1933). Fill de pagesos i mancat de l’avantbraç dret de naixement, estudia Batxillerat a Manresa i es llicencia en Filosofia i Lletres, secció Germàniques, a la Universitat de Barcelona. El 1966 es casa amb Gertrud Thiefes van der Broeck de Aachen (Renània). El 1974 és professor d’anglès a l’Institut Baix Penedès, del Vendrell, fins al 1982. 

El 1980 entra, com a Diputat, al Parlament de Catalunya i hi roman fins al 1995 amb un interval de tres anys que el deixa per ser nomenat Director General d’Ordenació i Innovació educatives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. El 1995 retorna a l'Institut del Vendrell fins a la jubilació. És pare de tres fills. 

Des de la seva infància fins avui ha tingut una gran passió pel dibuix i la pintura. 

Ha viatjat per Europa i ha visitat museus i exposicions. Va rebre lliçons magistrals d’Alfred Figueras un cert temps. Des de molt aviat i fins avui, ha interpretat sobre paper, tela, fusta, pedres, ceràmica, vidre... obres de poetes catalans com Gabriel Ferrater, Vinyet Panyella, Antoni Marí, Olga Xirinachs, Nati Soler, Lluís Calderer, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Jordi Pàmies, Carles Duarte, Pere Gimferrer, Jordi Valls… 

S’han publicat llibres de poesia amb interpretacions seves de Salvador Espriu, Rosa Fabregat, Roser Guasch. Ha exposat a Alemanya, França, Anglaterra, Argentina i Catalunya. Les seves obres poden ser trobades en col·leccions particulars a Alemanya, Anglaterra, Suïssa, Argentina, França Catalunya…

Durant més de 15 anys ha estat dibuixant els vestits dels DIABLES i els DIABLONS del Vendrell, i ha pintat els vitralls del temple del Vendrell i l'Església de Sant Vicenç de Calders. En aquests temps n’està treballant juntament amb les poetes Nati Soler i Olga Xirinachs la interpretació de les BARRAQUES de PEDRA SECA existents en el seu terme.

Presentació de Josep Maria Forné:

Parlar de pecats, pecats capitals, ens porta directament a pensar en la religió i en la culpa. Hem viscut èpoques en què això de la culpa s’ha convertit en quelcom molt asfixiant i negatiu per al desenvolupament de les persones. Aquesta visió negativa de la culpa s’ha transmès als seus associats, els pecats. Però, són tan negatius els pecats i la culpa? Associades a la culpa hi van la responsabilitat, i amb ella la reparació, la reconciliació i el perdó. Algú allunyat de la religió, com Freud i la psicoanàlisi, dirà que la culpa és substancial a la psique humana i sense ella no és possible la vida social. Certament, en la mesura que no esdevingui un obstacle per al desenvolupament personal. Que també existeix com a trastorn mental. 

Així, doncs, què hem de pensar al voltant de la culpa i dels pecats? Tot seria més fàcil si no existís el Mal. Nietzsche, com un dels pilars de la postmodernitat líquida, ens diu que cal situar-se més enllà del bé i del mal. Vivim temps en què les definicions de les coses, incloses les definicions del bé i del mal, s’esmunyen com l’aigua que vols agafar en la mà. No hi ha contorns que permetin encabir definicions. Hem viscut èpoques en les quals l’encorsetament d’allò que es deia què està bé i què està malament ens asfixiava, i demonitzava persones i situacions per interessos socials, econòmics, polítics i d’altres. En general, però, sempre per interessos de poder. No obstant això, el poder continua essent-hi, i continua exercint-se. No ha desaparegut, per més que aquell encorsetament hagi canviat i avui creguem que res ens pot limitar. 

Com diu l’escriptor d’origen libanès en llengua francesa, A. Maalouf, viure sense principis ens dona la il·lusió de poder-nos enlairar infinitament, però no cap al cel, sinó cap al no-res. Si a això li afegim el que deia Z. Bauman, el pare de la idea de la modernitat líquida, quan li preguntaven si enyorava la solidesa, ell va respondre que encara hi havia un tercer estat de la matèria, el gasós. La manca de gravetat de l’ésser es farà, si ja no ho és, insostenible, manllevant el títol de la novel·la de M. Kundera. 

I és que el problema del mal existeix. Té responsable el mal? El mal físic, una malaltia, un tsunami, un terratrèmol, etc., tenim clar que no té responsable. Si més no, no té responsable amb caràcter personal. No hi ha intenció. La nostra mentalitat moderna no ens permet, gràcies a Déu, atribuir responsabilitat personal a aquests fenòmens. Des de Descartes sabem de l’autonomia del món com a substància. Però, i el mal que produïm les persones? Voluntàriament o involuntàriament. Hem de banalitzar aquest mal fins al punt de negar què és mal? No. En això hi ha responsabilitat personal. Hi ha víctima i botxí. I, per tant, hi ha d’haver reparació i perdó per poder mirar endavant. I si hi ha d’haver reparació i perdó, també hi ha d’haver culpa, sentiment de culpa. 

És a dir, no és tan fàcil bandejar el tema de la culpa, el dels pecats, el del perdó, el de la reconciliació, el del Mal, com voldria una certa modernitat líquida segons la qual tot s’hi val. No tot s’hi val. Com a mínim hi hem de pensar. Si per pensar-hi, a més, ens acompanya l’art de la pintura i del dibuix i el de la poesia, en aquest cas de la poeta Mireia Juanola i de l’artista Joan Descals, de ben segur que les nostres reflexions guanyaran en profunditat i gaudi estètic. A això és el que ens invita el llibre que teniu entre mans i al qual us convido a gaudir i a usar com a eina de reflexió i de pensament.

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

Francisco Javier Aguirre conoció la comarca del Matarraña-Matarranya hace más de cuatro décadas por razones profesionales. Pronto añadió el interés  personal. Fascinado por la zona, la ha recorrido incansablemente y ha escrito siete libros sobre ella. El primero, Los duendes del Matarraña, apareció hace 30 años, y alcanzó tres ediciones.

En esta Edición conmemorativa de la primera, se recogen además otros dos libros y los fragmentos de un tercero, bajo el título general de Sinfonía del Matarraña, con la estructura simbólica de una obra musical, por iniciativa del editor.

Los duendes del Matarraña y Noches del Matarraña tienen ya su versión catalana, hallándose en ese mismo proceso La dama del Matarraña.

En la colección THOT apareció, en 2014, su libro de relatos Cupido en el Matarraña.

FRANCISCO JAVIER AGUIRRE

 

Logroño (La Rioja), 1945.

Licenciado en Filosofía y Letras por la Universidad Complutense de Madrid.

Diplomado en Documentación por la Biblioteca Nacional de Madrid.

Ha pertenecido a los Cuerpos estatales de Archiveros y Bibliotecarios.

Ha publicado abundantes trabajos profesionales sobre su especialidad.

Ha traducido una treintena de libros en el campo de las humanidades.

Ha dirigido una docena de colecciones literarias en Madrid y Zaragoza.

Ha colaborado en multitud de publicaciones periódicas y revistas culturales.

Escribe y publica ensayos, estudios literarios y narrativa desde 1977.

Ha participado en numerosas antologías de relatos. Ha prologado un buen número de libros ajenos. Ha recibido varios premios y reconocimientos literarios.

Es colaborador habitual en los diarios ‘Heraldo de Aragón’ y ‘Aragón Digital’.

Sinfonía del Matarraña es la tercera obra que publica en la colección THOT.

 

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

La muerte del Habsburgo Carlos II, rey de España, el Día de Todos los Santos del año 1700, es el inicio de la arriesgada aventura de un fraile benedictino para ocultar el secreto más importante de la historia de la monarquía española.

En el año 2014 en la muy noble y leal ciudad de Barbastro, David, un joven licenciado en Historia, busca respuestas a un trágico y nunca explicado suceso familiar protagonizado por su bisabuelo Pablo durante la guerra civil española.

La muerte del Habsburgo Carlos II, rey de España, el Día de Todos los Santos del año 1700, es el inicio de la arriesgada aventura de un fraile benedictino para ocultar el secreto más importante de la historia de la monarquía española.

Ambos sucesos, separados por más de tres siglos, están directamente relacionados.

La respuesta que obtiene David, acompañado en todo momento de sus amigos Diego y Clara, resulta absolutamente sorprendente y su repercusión va mucho más allá del inicial entorno familiar.

PACO BOSCH

Aun cuando su familia ocupaba un piso de alquiler en la barcelonesa calle de Calabria, Paco Bosch nació en Barbastro (Huesca) en 1958 por expreso deseo de su padre.

Voraz lector desde muy joven, en 1980 se licenció en Historia Contemporánea por la Universidad Central de Barcelona al mismo tiempo que estudiaba chino en la Escuela Oficial de Idiomas de la Ciudad Condal. Años después obtuvo el título de Asesor de Inversiones y Financiación.

Tras dedicar más de cuatro décadas a su familia y a su trabajo como empleado de banca, hace tres años puso en marcha este proyecto literario que permanecía discreto, atento y esperando su oportunidad en un oculto rincón de su cerebro, desde que en segundo curso de carrera el profesor Carlos Martínez Shaw hizo un breve y sorprendente comentario sobre la muerte del rey Carlos II de España.

Aficionado activo e inquieto a la lectura, a la música, a la cocina y a las relaciones personales, esta es su primera obra publicada.

 

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

La evolución del autor en su estilo narrativo, y en la visión y los acontecimientos que han sucedido en el mundo en los últimos siglos, pueden ser una muestra de la genial destreza de estas historias aquí recopiladas. Son veintidós relatos escritos en los últimos 29 años. Varias de estas narraciones han sido leídas en emisoras municipales de radio y publicadas en algunas revistas. Abordan temas muy diferentes, y bastantes de los relatos se cimentan en parte en hechos reales, parte que está cuantificada en porcentaje al principio de cada uno de estos relatos. Otros son pura imaginación y otros, en definitiva, juegan con lo absurdo, lo imposible y lo inexplicable. Una pátina de humor adereza parte de las narraciones, ya sea de manera puntual, o de manera persistente en toda la narración. Unos son breves, otros menos breves y otros largos.

Los relatos no han sido colocados de manera aleatoria, sino que están ordenados en base a una serie de razones y a una serie de relaciones que hay entre algunos de ellos. Así, debido a estas relaciones existentes entre diversos relatos (conexiones en ocasiones tenues y poco perceptibles aparentemente, y en otras ocasiones, sólidas y claras) se recomienda leerlos en el mismo orden en que están en el libro, con objeto de entenderlos plenamente y obtener un mayor impacto y una más plena experiencia lectora.

El presente libro de narrativa es el segundo publicado por el autor, el cual es la continuación de Fuzz. No obstante, Fuzz II se ha escrito intencionadamente de manera que pueda ser leído y comprendido por personas que no hayan leído Fuzz. Aunque es justo decir que los que hayan leído el primer libro de la saga, puede que encuentren subliminares conexiones entre los dos libros.

 FÉLIX RUIZ GORRINDO

 

Tiene formación científico-técnica, siendo de profesión Doctor Ingeniero Civil, Arquitecto Técnico (Building Engineer) e Ingeniero de Obras Públicas. Ha trabajado en especial en el campo de la diagnosis y terapéutica de edificios y otras construcciones. Ha intervenido en numerosos casos de gravedad extrema (colapsos de edificios, desalojos por razones de riesgo, incendios, explosiones de gas, etcétera). También ha trabajado en otros ámbitos como la pericia forense, la hidráulica e hidrología, la topografía y las smart cities (ciudades inteligentes), entre otros. Asimismo, ha trabajado habitualmente como profesor de aparejadores (y arquitectos técnicos e ingenieros de edificación), ingenieros civiles, arquitectos e ingenieros industriales, en colegios profesionales, en diputaciones y en la universidad, y ha publicado numerosos artículos en revistas técnicas y científicas. También ha ocupado diversos cargos técnicos y de dirección en diferentes entidades del ámbito de la administración pública, la ingeniería y la universidad.

En su tesis doctoral «Escala de gravedad de daños en edificios: de la asignación directa a la contrastación estadística», realizada durante seis años en la ETS de Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos de Barcelona en colaboración con la EPS de Edificación de Barcelona (Ingeniería de Edificación), se hace una propuesta de escala para valorar el grado de gravedad de daños en edificios, que pueda ser utilizada de manera generalizada.

Félix es también gran aficionado a los viajes y al deporte (submarinismo, navegar en velero —es capitán de yate—, bicicleta de montaña, esquí, kayak, alpinismo, senderismo, raquetas de nieve, etcétera). También tiene gran interés y curiosidad por el estudio de la naturaleza, astronomía, historia, historia militar, entre otros temas. Todo lo referido impregna algunos de los relatos de Fuzz II. El presente libro de narrativa es el segundo que publican al autor, el cual es la continuación de Fuzz, que fue publicado en abril de 2017 por Ònix Editor, formando parte de la colección de narrativa Thot. 

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

Llibre que impulsa l’entitat dels Homes i Madones de Paratge de Lleida i l’Associació Lleida per la UNESCO. El llibre és també un homenatge de qui es celebra aquest any el centenari del seu naixement, la poeta Felícia Fuster. Una excel·lent  mostra de diferents estils poètics en commemoració del Dia Mundial de la Poesia del passat 21 de març del 2021. 

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

Tenen entre les mans el quart lliurament, i últim, de la sèrie literària de domestic noir que l’escriptora Gemma Artasu va iniciar amb Mariona Cohen, va continuar amb L’Oliwier H. (Ònix Editor, Col·lecció Etiqueta Negra, 1), i amb Les germanes Petitpierre (Ònix Editor, Col·lecció Etiqueta Negra, 2), que els va seguir  com a tercera part publicada i tercer títol fins avui. Alonso, Borrell i Zamora, el volum que ara presentem, tancarà aquest encadenat de quatre narracions que malgrat poder ser llegides de forma independent, se succeeixen argumentalment com una petita summa literària i que configuren, i ara ja es pot dir, El quartet d’Egara, un viatge de vuit anys de l’autora per la novel·la negra i que finalitza aquí, a través d’un dels seus subgèneres menys coneguts i que obre aquesta introducció, l’anomenat domestic noir. Els tres inspectors de la policia catalana, l’Alonso, el Borrell i el Zamora, segueixen immersos en una realitat instal·lada en l’absurd dels eufemismes delirants, en el caos de les paraules que no toquen, i en l’esquarterament de la gramàtica més elemental, un context edulcorat i gens coincident amb el submón en el que es mouen cada dia que embolica considerablement la seva ja de per si complicada comesa, i que combaten, i veient-les venir de molt lluny i com sempre, amb una elegància irreverent i amb un verb tan negre i corrosiu com el gènere literari del que en són protagonistes des de fa, i comptem amb aquesta que les clausura, quatre temporades.

L’autora, que com a filòloga, traductora i professora de literatura prové de la crítica literària i l’assaig, i que vol seguir treballant la seva versatilitat com a escriptora amb el conreu de nous gèneres literaris i d’altres llengües, cedeix la veu a un narrador omniscient que va guiant el lector, una veu també policial i coneixedora per tant no només d’aquest cinquanta per cent professional que amara textualment tot el quartet, sinó del cinquanta per cent personal que sustenta la vida dels tres personatges principals i per tant l’essència del discurs d’aquell domestic noir, una dissociació involuntària però obligatòria que els permet sobreviure amb una inalterada dignitat, a tots els escenaris enfangats que han de trepitjar cada dia sota l’artilleria pesant de la censura sistemàtica i de les invectives de dubtosa gènesi que invariablement l’acompanyen. Els Assaigs de Montaigne comentant Tucídides, qui deia de les guerres Civils de la seva època (segle V a de Crist), que per a afavorir els vicis públics els batejaven amb paraules noves i més suaus per a justificar-los, degenerant i estovant els seus veritables noms amb la intenció última de transformar les nostres consciències i les nostres creences, seran gairebé dos mil cinc-cents anys després, però com si fos abans d’ahir, el rerefons per a un panorama encapotat i de mal pronòstic que farà bones unes reflexions de Confuci i la decisió final dels tres inspectors: “Hi ha homes extraordinaris que es retiren del món. Alguns s’aparten de llocs determinats. D’altres s’aparten de certes aparences. D’altres s’aparten de certs llenguatges”.

Gemma Artasu Peris (Barcelona, 1961), és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, amb menció de Castellà i Francès, i l’especialització de Literatura, escriptora, traductora, i ha estat professora de Llengua Catalana i Literatura durant gairebé vint anys. Conrea la ficció i l’assaig, tant en català com en castellà.

Ha publicat la narració Una barreja d’ambre negre, safrà i or, finalista del premi Relatos de Mujeres Viajeras, inclosa a Relatos de Mujeres Viajeras (1994), una antologia de literatura de viatges, Viatgers, pelegrins i  aventurers (2000), una antologia de textos arabigomusulmans, Profetes, califes i princeses (2004), que redactà gràcies al domini de la llengua àrab, als seus estudis i investigacions sobre el món musulmà medieval i a la documentació sobre relacions internacionals centrades en la Mediterrània i el món àrab (CIDOB), el volum Egipturas (2007), premi Qwerty 2008 al millor llibre d’art en edició limitada, publicat per la Fundació Arqueològica Clos i el Museu Egipci de Barcelona, els assaigs Llena, pues, de palabras mi locura (Literatura y psiquiatría) (2009), [“una crónica de los a veces confusos confines del infierno de la locura, protagonizada por escritores y personajes de ficción”], La señora de Winter soy yo (Sexo y mentira en la literatura y el cine) (2012), [“finalmente el olvido, la muerte y el paso del tiempo han suplantado con mucha distinción a dos de los nutritivos bulbos que mejor los sustentan: la mentira y el sexo”], i les novel·les que conformen El quartet d’Egara juntament amb aquest volum, Mariona Cohen (2014), L’Oliwier H. (2016) (Ònix Editor, Col·lecció Etiqueta Negra, 1) i Les germanes Petitpierre (2018) (Ònix Editor, Col·lecció Etiqueta Negra, 2).

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

Que potser no ho són, mesura, les vides de cadascú? No cal entendre, és la resposta d'aquesta GUIA URBANA perquè la poesia no és ambició sinó una manera d'estar sol en què el vers pretén encarnar:

Sobre el mar negre on els estels s'ofeguen, ben poc separa els records veritables dels que inventen els homes. Ahir la ciutat ja hi era, antiga. I ara en perdura el llambreig d'un temps desfet. Estremits de solitud, havíem ensopegat up a up amb el desfici. Noies i nois que l'atzar va arreplegar com cartes de la baralla. Vigia un temps rigorós.

La ciutat ens era nova i aviat ens va fer seus; seguint el flat del llevat, hi veníem a trobar com mirar-nos la natura. Macips i senyors d'un temps que s'adolla soltament, que frisen per deslliurar-se de l'estretor de l'exúvia per conquerir les penyores que el vent els ha compromès. Esvalotats com els gossos quan oloren la ferum del cau que els és interdit.

Ciutat encara? Ponts volats de roba estesa que es mira, candorosa, si el corrent conforma les façanes de la llera. No hi té drecera cap camí ‒ni marrada‒ que a casa ens dugui; tots són només d'anada, i l'herba, trepitjada. Una llum encesa que, per pretèrita, ens sembla nova i atia les freturoses ales de la tarda. Davant dels nínxols de cendra.

Que potser no ho són, mesura, les vides de cadascú? No cal entendre. Ni puc. No tornaran. No són enlloc. Als Encants n'he vist fotos i papers; tot per terra. Entre la podridura de l'estirp que ens ha vist néixer. En mocador de fil, càmfora.

Josep Cuello Subirana (Manresa, 1948) és biòleg i escriptor. Ha donat a la impremta una diversitat d'obres de divulgació científica i estudis i reculls sobre el vessant popular de la història natural, entre els quals Els noms dels bolets (2007), Passió Boletaire (2011) i ‒juntament amb la seva germana Pilar‒ La cuina dels bolets (1988).

Té publicats els poemaris Qui és més bèstia (2014) i La pols que calla (2017), així com ‒amb el col·lectiu 'enVers'‒ Cadències (2015) i En l'angle de la tarda (2017), tots dos dins la col·lecció Ònix Poesia. És autor així mateix de l'aplec Natures i romanços del Pirineu (1998), de les novel·les Aigua Molla (2015) i La capsa de Dillenius (2020) i també de la biografia Metge a Menorca: Simon Vidal Sintas (Maó, 1899-1950), que just s'acaba d'imprimir.

 

"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

«Un ram de flors emociona, una sola flor enamora», diu l’Eulàlia en un dels seus poemes.

Les persones que escollirem i llegirem aquest poemari ens emocionarà descobrir com combina amb delicadesa els seus pensaments envers la ceguesa, que es va apoderant d’ella, i la pèrdua d’un amor que s’ha trencat.

Alhora, cadascú podrà enamorar-se d’algun dels poemes per la seva musicalitat, pels sentiments que s’intueixen, per la bellesa de les imatges...

Obrim el llibre i gaudim de la lectura.  

                                                                                                         Dolors Albós

Eulàlia Antonés i Grau

Estudis superiors al CSMM de Barcelona: solfeig i piano.

Mètodes pedagògics: J. Dalcroze, J. Ward, C. Orff, M. Martenot, N. Bonet, E. Willems i I. Segarra, entre d’altres.

Especialista de música en diferents centres de Barcelona i en totes les etapes escolars de 0 a 16 anys.

Cofundadora i directora del Centre d’Educació Musical Diaula 1979-2013.

Directora del servei educatiu del Palau de la Música Catalana al llarg de 24 anys.

He impartit cursos de pedagogia musical en l’especialitat d’audició en diferents centres de Catalunya i l’estat espanyol.

Coautora dels llibres de Llenguatge musical 1, 2, 3 i 4 de nivell elemental i 1 i 2 de nivell mitjà. Coedició Diaula-Dinsic. Barcelona, 1993-2002.

Obres (Lletra i música):

Cançoner Paraules. Barcelona: Editorial Clivis, 1987.

Cantata Les joguines d’en Martí. Barcelona: Editorial Dinsic, 2002.

Cantata La suite del mar. Barcelona: Editorial Dinsic, 2006.

Cançoner Peta pof! Barcelona: Editorial Boileau, 2018.

Premis Ciutat de Reus: Cançó per a Infants 1987/88 per les cançons Un follet i Dibuix inconegut.