"Publicació presentada a la convocatòria de subvencions de la Diputació de Tarragona"

L’any mil nou-cents trenta sis, sense ser conscients del que passava, tenia lloc el primer èxode d'alguns dels infants, provocat pels pistolers i incontrolats,. Això passava mentre la població en general sortejava les dificultats pròpies d’una guerra, la Guerra Civil, i suportava l'entrada dels nacionals a la ciutat de Lleida, una ciutat que aleshores era un lloc trist, destrossat. Aquests usurpadors van topar amb la mirada de les cares de les mares lleidatanes, plenes de desànim horror en trobar-se les seves llars saquejades o malmeses i, mentre al mateix temps, bressolaven aquella nena o nen de tres anys. Aquest llibre vol mostrar, des de la mirada d’un nen, però amb el coneixement acumulat d’un adult, què representa viure  en un estat polític d'un sol partit  cooperant amb el cos militar i el catòlic, resultant  una dictadura repressiva, on els infants no van conèixer res més: classificacions,  negació de la seva llengua i engany de la veritat mitjançant la llei de censura  a la premsa escrita, radiofònica i després televisiva. Els nens i nenes que van viure aquesta vida, marcada per dictadors amb la creença de tenir una sola veritat, la seva veritat, nascuts de pares del mal necessitaven ser reeducats per construir una vida en llibertat.

Cal treure la pols del bagul de la desmemòria, obrir-lo per poder retornar al passat... Hem d'aprofitar l'oportunitat que ens facilita la Llei de la Memòria Històrica del segle vint-i-u, poder fer allò que ens guardàvem i obrir el bagul sense por i amb la cara ben alta... Així tots els que d'una manera directa o indirecta fórem perjudicats per un alçament militar i una dictadura repressiva tindrem el dret de netejar la nostra ment i d’alliberar-nos d'un pes de molts anys enrere. Per poder fer aquesta feina, ha calgut fer una passa endarrere de vuitanta-quatre anys.

Els que nasquérem pocs dies abans del funest divuit de juliol de mil nou-cents trenta-sis no tenim gaire a la memòria el desastre de la guerra, però sí el dels anys mil nou-cents quaranta i posteriors.

Que en tenim de coses guardades al bagul de la desmemòria... Ja era hora de desempolsar-lo! La tranquil·litat que ens dóna poder recordar i poder tirar en cara allò que van fer totes aquelles persones que, vives o mortes, foren causants de tantes desgràcies... Ara bé, de rancúnia, cap; de ganes de venjança, menys. Encara que fos en fascicles, després de la infantesa i de l’adolescència, ja podíem escriure un llibre de la nostra història. Ara, a la nostra vellesa, creiem que tenim tot el dret a fer-ho perquè es faci un bon crit de cara en l’aire i perquè mai més ens hàgim de penedir d’un desastre com una guerra civil.

Són molts els infants de l’època que mai conegueren els seus pares..., no sabien què és viure amb ells i arribaren a ignorar la utilitat de tenir-ne. Molts d’aquests nens, agafats de la mà de les seves mares, dia a dia, trobaven el nom del seu pare a la maleïda porta de la presó... O aquell nen o nena que va haver de presenciar com quatre energúmens colpejaven la seva mare i li tallaven els cabells amb unes tisores... O que, per ignorància o mals instints, el seu pare havia sigut assassinat a les portes de casa seva o en ple carrer.

Els infants del trenta-sis i d’anys pròxims som els oblidats d’allò que ocorreguí. No per voluntat pròpia, sinó per una guerra provocada per un aixecament militar en contra de la República i de la democràcia.

Vàrem haver d’enfrontar-nos a la repressió, que per nosaltres començà amb la depuració de molts dels mestres de sentiment republicà, que foren substituïts per altres afins al nou règim... La duresa a les classes de molts d’aquests nous professors i mestres s’assemblava a la disciplina militar. Sí! És veritat. Ho vàrem viure i s’ajusta a la història. El que ens provocava més tristor fora que, en aquells temps, la protecció dels pares envers els mestres i professors era total. Tant se val que el mestre ens passés la mà pel camal dels pantalons curts, que ens tanquessin en una cambra fosca, que ens clavessin una sèrie de cleques que originaven una vermellor i escalfor a les galtes que anava acompanyada d’un fort dolor, que ens estiressin de les orelles. Nosaltres responíem amb disciplina, cosa que feia que el nostre dolor fes mal a les consciències dels mestres, professors i professores. Entre misèries com la mala nutrició i la falta d’estimació a l’escola, dia a dia, la nostra maduresa anava augmentant. En complir nou anys, la nostra fortalesa era la de canalla de catorze.

Ens diuen que parlar del passat és molt difícil i molt compromès, que encara que la història sigui veritat, després de vuitanta anys és molt difícil justificar-la. Senyors! Per a vostès la  seva història és constant i perdurable pels segles dels segles; la nostra, no! Alguns dels nostres ja no hi són i d’altres ignorem el nostre final (és llei de vida), però els que encara defensem allò que vàrem viure som una realitat i una veritat.

Alfredo Cabasés Fuentes

Reconec que ja soc gran, m'he fet gran, però i què? Sempre he sabut reconèixer que el "present està a l'ombra del passat", així ha estat la meva vida, primer vaig ser del present, ara al dia d'avui, em passejo per l'ombra juntament amb la meva família, ¡tota la família!

Aquest passat en que vaig tenir la sort de trobar la meva muller de tota la vida..., amiga, amant, treballadora i d'una qualitat excepcional com a mare, que amb ella i tres fills, els quals ens van alegrar la vida, ja a la maduresa, amb quatre nets, som una família.

He procurat ser honest com a estudiant i com a treballador. Vaig néixer en aquesta ciutat de Lleida el 5 de maig de mil nou cents trenta sis, any crucial i mal moment per als ciutadans d'aquest poble. Tot i això els esforços dels meus pares i  jo com a continuador, fa que les cordes que en subjectaren, en temps de dictadura, no em privessin de lluitar fins aconseguir l'ombra que ara gaudeixo.

L'ombra que s’estén des del passat és gran, molt gran i jo ho he sabut aprofitar; primer amb la Padrina, llibre homenatge a la mare del meu pare; segon, Lleida, crònica 1933, llibre a la memòria de la gent lleidatana de l’època; i ara Nenes i nens del 1936, penes i alegries dels infants en aquells primers anys de la dictadura. Un llibre on a més de ser l'autor en soc  testimoni.